Santa Llúcia: les lletres menystingudes

Ara que han passat els dies, i per allò de “tinguem la festa en pau” (les festes nadalenques, esclar), reprenc l’escrit fet l’endemà de la Nit de Santa Llúcia fruit del meu astorament i, per què no dir-ho, el desencís.

Del meu record, crec que mai havia assistit a una Nit de Santa Llúcia fins al 22 de desembre passat. La raó de ser-hi era doble. Per una banda, la incorporació a la Festa de les Lletres Catalanes d’un premi amb el nom del meu pare, Frederic Roda. La segona, el goig, com a dramaturg, que el teatre tornés a la Festa després de 31 anys d’ostracisme. I, certament, des del 1973, any en què es va deixar de concedir el premi Josep M. de Sagarra de textos dramàtics, els dramaturgs no teníem el nostre espai en la nit literària. El premi teatral d’aleshores el va incorporar a la Nit de Santa Llúcia precisament en Frederic Roda, quan va ser director de serveis d’Òmnium Cultural. Hi havia, doncs, prou elements de joia per anar al Liceu de Barcelona, on, enguany, s’ha celebrat la Festa de les Lletres Catalanes. Per als qui tingueu poques referències o cap d’en Frederic Roda, permeteu-me que en poques línies us faci un apunt. Va néixer a Barcelona l’any 1924 i va morir l’any 2006. La seva vida la va diversificar en diferents fronts. Com diu la Núria Escur en el pròleg d’una entrevista que li va fer el 2006, poc abans de morir: “Roda ha sigut, en l’art, en la sociologia, fins i tot en la política, la llavor de molts projectes, l’ideòleg, creador, fundador, iniciador, assessor, pioner, promotor... per després apartar-se del camí i deixar que altres llaurin la resta mentre ell s’asseu a l’ombra d’un pi a reflexionar”. En l’àmbit de l’art, el meu pare va ser una peça clau en la regeneració de la vida teatral catalana, tant des de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB) com, després, i juntament amb l’Hermann Bonnín, com a subdirector de l’Institut del Teatre en la seva etapa de canvi profund. També va exercir de crític teatral a la revista Destino i, posteriorment, a La Vanguardia, compartint columna amb Joan Anton Benach. Pel que fa a la seva etapa a l’ADB, el seu neguit es va centrar a estrenar autors contemporanis i promoure dramaturgs catalans, tot burxant plomes literàries que s’iniciessin en l’aventura dramàtica. La contrapartida era que l’ADB estrenaria els seus textos. Només cal fer una ullada al magnífic llibre de Jordi Coca L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: intent de Teatre Nacional Català, on trobareu la relació de totes les obres estrenades per l’ADB, entre les quals, i per proximitat de la celebració de l’efemèride de Salvador Espriu, l’estrena absoluta de les seves obres Primera història d’Esther, dirigida per Jordi Sarsanedas, i on el pare intervenia com a actor, i Antígona, dirigida per ell mateix.

Per tot plegat i per la seva tossuda i perseverant feina en pro del teatre, un grup de persones hem decidit fer renéixer l’ADB com a associació per impulsar un premi de teatre amb el nom de Frederic Roda. Un premi que es dota mercès a les aportacions dels seus socis i col·laboradors. Vet aquí un paral·lelisme amb l’antiga ADB, que per recollir fons organitzava una representació teatral, precisament al Liceu, amb la participació de molta gent i la complicitat de la societat civil. A la idea s’hi han afegit Òmnium Cultural, que ha acollit el premi en la seva Festa, i l’Institut del Teatre, espai escènic on el pare va esmerçar feina i idees. Permeteu-me una menció especial per la seva dedicació al departament de dansa, en conxorxa amb la recordada i enyorada Pastora Martos (Pilar Llorens).

Però, tornant a la Nit de Santa Llúcia del 22 de desembre de l’any que hem deixat enrere, vet aquí que aquella doble joia amb què hi assistia es va convertir en doble desencís. En primer lloc per la brevetat del lliurament del premi Frederic Roda de teatre, una brevetat imposada per uns criteris protocol·laris o de guió que em costa d’entendre. Sabent d’antuvi que la guardonada, Lluïsa Cunillé, no sol fer declaracions públiques, bé calia trobar una manera d’expressar i fer una menció a la raó del perquè i la joia de recuperar la literatura dramàtica. És tota una paradoxa que a un premi de teatre se li atorgui aquest paper tan galdós damunt, precisament, d’un escenari teatral. Per als qui aneu llegint aquest article, ara ja coneixeu les raons del premi, tot i que això no és un consol.

El segon desencís és que una festa literària es converteixi en un míting polític. ¿Com s’entén que els tres discursos finals fets per la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, i l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, s’emportin una gran part d’un temps que crec que hauria d’estar dedicat als creadors literaris i els editors, que són els qui doten els premis? ¿Com pot ser, a més, que les referències dels seus discursos als valors de la literatura catalana, fonamental per a la perdurabilitat d’una identitat pròpia, perquè és el reflex d’una llengua viva, quedin diluïts i passin a un segon terme en benefici de les proclames polítiques i identitàries? Bé és cert que vivim un moment potser transcendental, i bona prova d’això van ser algunes intervencions dels guardonats que van demostrar que els escriptors no estan al marge del temps històric que ens ha tocat viure. Però, com diuen les escriptures, “Tot té el seu moment i sota el sol hi ha un temps per a cada cosa”. I el temps i el moment de l’altre dia eren per a la literatura, per a la celebració de la incorporació del premi teatral i per a la celebració de l’acte creatiu de l’escriptura. La Nit de Santa Llúcia, la Festa de les Lletres Catalanes, ha de ser això, una festa de les lletres i no pas un acte polític. La referència política ha d’acompanyar les lletres i no al revés. Com a dramaturg, com a escriptor, em sento orgullós de tenir una festa com aquesta, em sento orgullós de viure en un país, una Nació!, on la literatura té tant de pes i on els literats s’impliquen en les realitats que viuen. Doneu-nos, doncs, el goig de tenir una festa literària per a tots els creadors, independentment que siguin guardonats o no. Dediquem una nit a l’any a enaltir la feina de l’escriptor, que de temps i moments n’hi ha per a la política que, ara, tot ho monopolitza.