Santa Llúcia gloriosa

Ja tenim Nadal a sobre, com aquell qui diu. Demà és Santa Llúcia, que, de fet, obre les festes nadalenques. Maragall, el poeta, ja les inaugurava abans, per la Puríssima, de tantes ganes com en tenia. Maragall volia el Nadal nu i glacial. Suposo que li agradava aquesta gelor exterior, la grisalla, els arbres repelats, amb troncs i branques d’acer. És clar que tot això s’ho mirava des del confort burgès de la seva torre de Sant Gervasi, voltat de criatures i mainaderes. Però és veritat que aquesta desolació exterior ens porta a desitjar una certa quantitat de caliu interior, d’escalf, de tendresa i de memòria. Això que en diem la tradició, que sembla que aquests dies vol agombolar-nos d’una manera especial. Tradició d’uns costums: pessebre, missa del gall, regals; tradició d’uns sabors que tornen, tossuts, a reclamar la seva presència, que es fan irrenunciables. L’escudella i carn d’olla, els canelons, el capó rostit, amb prunes i pinyons. I els torrons, pastosos, i les neules, cruixents. I el xampany, com en dèiem abans, amb l’ascensió de bombolletes dins del seu or liquat i transparent. Volem ser moderns, volem canviar-ho tot, però quan ve Nadal, el cos ens demana aquestes coses. I l’ànima també.

El fibló de la nostàlgia d’una cançoneta mig oblidada ens ferirà, mentre les dotze aniran tocant i el tunc que tan tunc de l’esperança no deixarà de bressolar-nos; mentre tots els nois de la mare tremolem, nuets nuets, i esperem que algú, que vetlla per nosaltres, ens pregunti, per fer-nos feliços, què li darem que li sàpiga bo... I és clar que les panses i figues, que les nous i les olives, que la mel i el mató són simbòlics, però, al seu conjur, aquestes coses senzilles són capaces de desvetllar dins nostre l’ombra d’una promesa d’acompliment definitiu del desig.

Ja ho sé que tot això s’està esbravant, contaminat per costums estranys i tradicions forasteres. Però crec que tenim un tresor meravellós i que ens l’estem deixant prendre amb la més absoluta de les indiferències. Ja ho sé que cada dia són més els descreguts, els que deixarien de celebrar el Nadal en nom d’un mal entès sentit de la convivència entre creients cristians i creients d’altres religions, musulmans o laïcistes. En nom d’una mal entesa democràcia. Cada cop són més els que volen tornar a celebrar el solstici d’hivern, oblidant dos mil anys d’elaboració lenta d’una tradició vertebrada per la religió cristiana, oblidant mil anys d’una tradició local vertebrada per una llengua que va néixer aquí i que ens fa pensar com pensem, que ens configura, que ens fa com som i que veiem tremolar de fred sobre les palles gebrades d’un pessebre terminal. No podem tirar-ho tot per la borda. Hem de respectar tothom, però hem de començar per respectar-nos a nosaltres mateixos. I aquest respecte comença per valorar el que tenim i per defensar-ho amb la nostra convicció del seu interès, del seu valor i de la seva capacitat de construir un futur civilitzat. La capacitat de tendresa de Nadal, del nostre Nadal, no la té cap solstici ni cap disbauxa. I la tendresa és l’antídot de tots els virus i verins haguts i per haver.

Bé, tot això ha vingut perquè demà és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós. I perquè fa exactament cent anys que Josep Maria de Sagarra va escriure aquell seu famós poema titulat Romanç de Santa Llúcia. Sagarra, fa cent anys, no patia ben gens per l’amenaça de desaparició de la seva tradició. Tot al contrari. Fa exactament cent anys, la Mancomunitat catalana havia començat el seu procés ple de realitats. No crec que puguem dir el mateix del nostre. Potser sí que, algun dia, el nostre arribarà a port. Potser sí que arribarem a tenir una República Catalana, però, com serà?, ¿sabrà defensar la nostra genuïnitat, la llengua que ens ha fet com som?

“Anem tots dos a la fira, / amiga, anem-hi de jorn, / que una mica de muntanya / alegri nostra tristor. / Comprarem grapats de molsa / i una enramada d’arboç, / i una blanca molinera, / i una ovella i un pastor. / Ho posarem a migdia / dins del nostre menjador, / i abans de seure a la taula / ens ho mirarem tots dos; / que una mica de muntanya / ens faci el menjar més dolç!”

Per sort, la fira de Santa Llúcia encara existeix. Encara hi ha grapats de molsa, blanques molineres, ovelles i pastors. El que ja no hi ha són enramades d’arboç. Però hi ha gallerans i grèvol i eucaliptus i tot de coses estranyes, papàs-noels nòrdics i caganers nostrats. I quantitats de mal gust. Però la fira encara hi és... Bon Nadal!