Llegim a l’ARA que aquest serà un dels millors estius per veure les Llàgrimes de Sant Llorenç, que és com en diem al fenomen dels Perseids. Però ja molt poca gent porta el nom de “Llorenç” i ja molt poca gent té, en l’imaginari, la vida i miracles d’aquest bon home. Sant Llorenç forma part d’un dels mites de la meva infantesa. A casa teníem un llibre que es deia Vidas de Santos, i jo me’l llegia mig fascinada i horroritzada. Els martiris eren terribles i variats, i els cristians els acceptaven amb una resignació que m’atordia. Tan fàcil, pensava jo, que hauria sigut dir que d’acord, que renegues de la fe, i així no perds ni un pit o dos, ni ets devorat per un lleó... Sant Llorenç també hi sortia i era dels meus preferits, per influència del meu avi, que sabia explicar com ningú la truculència. Sant Llorenç és un capítol a part del martirologi, perquè –i no descarto que fos tot invenció d’ell, de l’avi– en la tortura hi posa ironia i humor.
A sant Llorenç el van rostir a la graella, pel que sembla, cosa que demostra una sofisticació torturadora envejable. Una graella de persona l’has de construir expressament. I el cas és que sant Llorenç, com un tres estrelles Michelin d’ell mateix, diu que va dir: “Gireu-me de l’altre cantó, que d’aquest ja estic ben torrat”.
No he vist mai, mai el fenomen de les llàgrimes. Cada any faig de tot, em llevo a la nit, vaig a un camp on no hi hagi llum, m’estiro a terra. No en veig ni una. Aquest any ho tornaré a intentar, però si no me’n surto, el que faré serà, com sempre, pensar en aquest home que no volia, de cap manera, que la seva carn no quedés rostida al punt menys.
