Sant Jordi el Verd

En un viatge que vaig fer a Síria, vaig quedar molt sorpresa quan a la porta dels Dos Lleons de la fortalesa d'Alep vaig descobrir un sarcòfag cobert de draps verds on s'endevinaven encara les lletres del nom Al Jdor i a sota San Jorg. Va ser el guia qui em va explicar què significaven les dues inscripcions, desvelant-me una de les tradicions o llegendes en què es fonamenta aquest misteriós personatge que anomenen Sant Jordi.

Sortíem d'Ugarit, els vestigis d'un poble desaparegut fa més de quatre mil anys, i em va fer mirar cap al nord, on es veia la ciutat d'Alacra construïda sobre un gran turó a l'altra banda de la frontera amb Turquia. El guia em va dir que Alacra -que en àrab vol dir muntanya calba - és on en temps molt llunyans hi havia sobre un yebel -turó- un temple dedicat al déu Baal, el déu de la fertilitat i dels trons. Amb els segles Baal es va convertir en el déu Jdor, que els cristians de l'Anatòlia assimilaren a Georg o Jordi, un sant que només existia en la mitologia d'aquells pobles però que es va anar estenent per les costes del Mediterrani confós amb Al Jdor, anomenat l'immortal, el sant verd, perquè Jdor significa verd. Un nom i una tradició de les cultures mesopotàmiques que entronca amb les del nord de Rússia, on també hi ha una mena de príncep que arriba del més enllà per fertilitzar les estepes blanques de les terres de Sibèria. Al Jdor, pensen els vells encara, existeix i mor i ressuscita cada any i camina com un gegant d'una muntanya a l'altra sembrant fertilitat.

Més endavant, en el llibre de J.G. Frazer The Golden Bough, em vaig topar amb el Jdor o Jord o Jordi el Verd, que veneren els eslaus de Corintia, al sud d'Àustria, on a principis d'abril un jove tot cobert de branques i fulles de bedoll és portat en processó per la ciutat. És la representació de Jdor el Verd al qual atribueixen també la facultat de fer ploure i de reproduir-se el bestiar. També els gitanos de Transsilvània i Romania celebren la festa de Jdor el Verd, curiosament el 23 d'abril, com la més important de la primavera. En totes les celebracions de Jdor el Verd, que després serà Jordi o sant Jordi, el que es demana sempre és fertilitat d'arbres i fulles, és a dir, del camp i de l'agricultura.

Sembla difícil saber què té a veure el nostre sant Jordi que mata el drac amb la llegenda del Jdor el Verd, que des de les estepes nòrdiques és recollida per la tradició àrab, que ens l'ha transmès. Però en les tabletes dels segles XIV a XII aC descobertes a Ugarit, Baal s'enfronta a Mot, déu de la mort, que el derrota a la tardor i el mata a l'hivern, però amb la primavera apareix l'estimada Anad, que lluita per rescatar-lo de les tenebres. És així com Baal reneix cada any i amb ell plantes i arbres, i la terra esdevé verda en un clar antitip de la Pasqua de jueus i cristians. Baal es converteix en Al Jdor, el sant verd de la verda fertilitat a qui imploren els pagesos encalçats pels vents i les sequeres. Però a l'estimada li han esborrat el nom i tergiversat la història com passa sovint amb els fets gloriosos de les dones: ja no és la lluitadora que venç la mort com les deesses de la mitologia pagana, sinó que l'han convertit en una princesa dèbil i bella però tan inferior que necessita la protecció del seu antic protegit, Baal o Jdor, que és qui ara la salva de la gola de Mot, el déu de la mort rebaixat a la categoria de drac. (Més rebaixat encara pel costumari català: "Sant Jordi mata l'aranya".)

A l'enciclopèdia d'internet Viquipèdia, la font d'informació i cultura del nostre temps, la llegenda mil·lenària de sant Jordi es redueix al següent: "Va ser un militar romà convertit al cristianisme i mort com a màrtir en no voler abjurar de la seva fe. És venerat en la majoria de confessions cristianes i en l'islam, i va esdevenir un dels sants més populars, especialment durant l'Edat Mitjana. No obstant això, la seva historicitat és discutida i, probablement, és un personatge llegendari".

Potser és per això que un dels nostres últims papes, tan poc amants que els ritus, cultes, llegendes i tradicions entronquin amb les cultures que ens han precedit -si no és la seva versió de la Bíblia-, va esborrar sant Jordi del santoral com si volgués dir-nos que no tenim més passat que el que aprova l'Església romana, oblidant que Jesús era palestí, i per tant asiàtic. i que en la part de memòria col·lectiva que ella mateixa va heretar per crear la doctrina cristiana, d'alguna manera també hi sorgeix la figura amatent d'Al Jdor, el benefactor del verd i de la terra, en la coneguda metàfora emprada per arribar tothom, "el gra que no mor en la terra no fructificarà".

Avui hem oblidat el camp, csi no és per passar-hi les vacances, i amb ell Al Jdor el Verd. Però potser la tradició del llibre i de la rosa entronqui amb aquella fertilitat dels nostres avantpassats i ens digui que ja no hi ha més progrés que el coneixement per més que nosaltres el confonguem amb el rostre de l'èxit tan important en la nostra festa de Sant Jordi com ho és o ho hauria de ser el llibre.