Sant Jordi tràgic
De cada Sant Jordi de la meva vida en conservo un bon record, tret d'un que em va enganxar en una situació diguem-ne equívoca. Jo mig festejava amb un xicot que alhora mig festejava amb una altra noia. En moments així la política de gestos és important. Jo vaig valorar molt positivament el gest del meu dolç amic de quedar-se a dormir a casa la vigília del dia de Sant Jordi. El lector em sabrà perdonar algunes el·lipsis: 23 d'abril, vuit del matí. Mentre el meu dolç amic i jo ens espolsem la son, ell somriu com somriuen els homes a punt de triomfar. Remena a la motxilla. En treu un llibre sense embolicar. Me l'allarga, cofoi. És una novel·la de l'Almudena Grandes.
somric jo també, fent veure que estic contenta. De cua d'ull comprovo que ni ell ni la seva motxilla mostren cap piquetón sospitós, cap bony susceptible d'amagar una rosa. O l'ha posat en remull al lavabo (però ja he vist que no en anar a rentar-me les dents) o... Se n'ha oblidat?! "Què, sortim junts?", pregunta, enriolat encara. I de sobte hi caic com un sac: esclar! Jo en aquella època vivia a tocar de la Rambla, mai millor dit, de les Flors. Segur que el pla és comprar-me la rosa, fresca i del dia, tan bon punt posem el peu al carrer.
posem el peu al carrer. El meu dolç amic parla i parla; d'ell, com en ell és habitual. Jo, contra el que és habitual en mi, m'encastello en un silenci primer irònic, després sorrut, i que a la fi vira cap al pànic. M'emprenyaria com una mona si no tingués tanta por a mesura que anem deixant enrere parades i parades de roses. Sense aturar-nos en cap.
roses vermelles, blanques, grogues, de color de rosa que l'amor s'hi posa, roses llargues i roses curtes, amb espines i sense espines, amb el llacet de la senyera i embolicades en plàstic cruixent, roses omplint taules i galledes i les mans de totes les noies maques i lletges que passen pel carrer. Totes, tret de mi.
en circumstàncies normals li fotria un escàndol. Però aquesta no és una circumstància normal. Serà possible que, per primera vegada a la història, jo em pugui quedar sense rosa de Sant Jordi? Serà possible que jo i només jo resti òrfena al mig de la gran festa? Es veu que sí que és possible, perquè el gran bandarra en qui fa cinc minuts pensava com en el meu dolç amic em fa un petó a la galta i se'n va. I em deixa al mig de la Rambla, pensant: Esclar, a mi només em vol per llegir l'Almudena Grandes, és a dir, per follar.
el lector em sabrà perdonar que aquí faci una altra el·lipsi i no analitzi quins van ser els meus sentiments la resta d'aquell 23 d'abril. Només vull deixar constància que, a l'estil de l'Escarlata O'Hara, em vaig jurar que a mi no em tornava a enganxar un Sant Jordi amb un xicot en multipropietat. Mai més.
amb el temps he sabut que l'altra noia sí que va rebre una rosa, però en canvi es va quedar sense llibre. "Esclar, perquè a ella la consideres més intel·ligent, una intel·lectual, no una bleda com jo, oi?", es veu que va protestar rabiosa. Definitivament mai no plou al gust de tothom.
