Sant Jordi i la pluja i el patir

Torna Sant Jordi i torna el neguit per la meteorologia. Diu que plourà. Som a la primavera. No és especialment mala sort. Ha passat sempre. Plourà per Sant Jordi? Per Sant Joan ningú no ho pregunta. Farà fresca al vespre? Agafem un jersei? Els sants van a la seva. Després de dos anys sense poder celebrar el dia més bonic de l’any ara toca patir pel temps. No podem ser més catalans. La qüestió és barrejar qualsevol festa amb el neguit. No fos cas que celebréssim res sense especular amb el pitjor dels casos. A vegades semblem una companyia d’assegurances, amb la diferència que sempre ens surt a pagar. Però no cal patir, de debò. Cal assumir, novament, que encara que els éssers humans som capaços de malmetre-ho gairebé tot, som incapaços de controlar res íntegrament. De la mateixa manera que no hem pogut evitar una pandèmia, tampoc no podem aconseguir que faci sol el dia de Sant Jordi. Dues situacions que posades l’una al costat de l’altra no són comparables però que ens indiquen que ja podem deixar de fer el ximple. En general. I sobretot recordar que la pluja, si és només pluja, tan sols ens pot mullar. Ja tindrem el diumenge per eixugar-nos. Encara que, si hi ha una combinació pèssima, una parella destinada al fracàs, ho reconec, és l’aigua i el llibre. Fa cosa només de pensar-hi. L’aigua li va bé a la rosa, però el llibre és de secà de tota la vida. Per mullar-se es van inventar les calcomanies, i es llegeixen molt ràpid. Potser l’error (torna la companyia d’assegurances) és concentrar-ho tot en un sol dia. Potser és l’encert. Si es compressin llibres tot l’any... No sé com obren tantes llibreries i s’engeguen noves editorials. Per això soc de lletres. Perquè si faig números sempre em surten vermells. Va, no patim i recuperem la festa. Aquell dia que estem més de bon humor que altres dies. Amb llibre al mercat o sense. Amb més o menys lectures a sobre. Aquesta és la gràcia. Llegir no ens fa ni millors ni pitjors però ens fa companyia. Recordeu el confinament, per exemple. Aleshores els llibres quasi van ser necessaris. Vitals. Sant Jordi és un dia especial el visquis des d’on el visquis sense l’anàlisi de com anem de malament. Continuar celebrant el Dia del Llibre no sembla, a priori, una mala notícia. Però aquest debat deixem-lo per a un dia de sol. Quan se’ns hagi assecat el neguit, també, de dubtar de qualsevol pas com si en algun moment haguéssim après a caminar. 

Dissabte serà el Sant Jordi més proper als Sant Jordis prepandèmics. Potser encara ens posarem la mascareta per allò de no confiar-nos del tot. Fem el favor de no jutjar-nos, que prou feina tenim. Potser serà un Sant Jordi de cel més enterbolit del que voldríem. Les ulleres faran un mal servei. Però per a molta gent serà un bon dia. Un dia bonic. No n’hi ha tants. No en fem tants. Ja sé que no ho podrà ser per a tothom. Aquests dies no existeixen. Seria inquietant posar-nos d’acord en l’alegria. Tanmateix, ho podríem provar. No, és impossible. Em surt distopia. Dibuixem millor, un futur proper i factible. Dissabte ens trobarem al carrer i ens parlarem. Podem comparar paraigües, si és el cas i la previsió de pluja persisteix, i que ens agradin tots o que no ens n’agradi cap. Cadascú porta el que més li plau o el que va trobar a mà aquell dia que no en duia i era a l’estranger i va estar plovent tota la setmana. Els paraigües porten records. Com els llibres. On els hem llegit, on els hem desat, on els hem oblidat. 

No patim. Nevi, plogui o faci sol dissabte torna Sant Jordi. Gaudim-lo, que és temps d’incerteses permanents. Compartim-lo, perquè sempre som a temps de veure núvols sense mirar el cel.