Estem a dos dies de Sant Jordi. Potser plourà dissabte, ens diuen els telèfons mòbils. Veurem, veurem, potser si plou com altres vegades, podrem aguantar el dia més bonic del món. El dia que hom surt al carrer a comprar llibres i flors per regalar. Novel·les i roses, si ho voleu més específic. Però no només.
Al meu voltant autors veterans, exagerant la displicència, autors novells, exagerant la timidesa, lectors saberuts i ingenus, periodistes bregats i fascinats, papers que tothom fa, alegrement. Els novells, amb culpabilitat i deliciosa arrogància, els vells, amb ressentiment i deliciosa complaença. Les entrevistes, les fotos, les firmes. Tot això ho fem –de veritat– per les històries. Les històries que ens volem explicar, els uns als altres, potser per impressionar, per lligar, per canviar el món, per ser estimats, per ser odiats, per no avorrir-nos, per no morir del tot.
Un llibre hauria de canviar la percepció del lector. Li hauria de fer qüestionar allò que és, allò que serà. Un llibre bo, un llibre honest, sempre serà revolucionari. Sempre farà que el lector pensi qui és ell i què faria en aquell lloc i indret. Tot està explicat, balenes blanques, casades insatisfetes, mares homicides, homes convertits en escarabat, senyors que caminen, nens que pateixen. La qüestió única és el com. Com els autors veuen el món i intenten explicar-lo i comprendre’l. L’art (els llibres, els quadres, les sèries, les pel·lis, els videojocs, les cançons, la cuina, l’esport...) explica la meva vida. Perquè no té cap sentit, si no és que jo, també, llegint i escrivint, intento explicar-me-la.
Que tingueu un Sant Jordi ple de llibres i flors.
