Sant Fermí i la gesticulació
Han acabat les festes de Sant Fermí a Pamplona, una d'aquestes rutines que cada any per aquest temps, inexorablement, cauen dins la dieta informativa dels súbdits del Regne d'Espanya. Es tracta d'una d'aquestes festes que no són corrides de bous, però que igualment es basen en la utilització d'animals com a instruments de diversió i espectacle, combinades amb multituds de gent borratxa, i que constitueixen, precisament, una d'aquestes celebracions que defineixen tot allò que representa la Marca Espanya (que, per cert, fa temps que no se'n parla).
És difícil de defensar una postura que pretengui combinar la (necessària) repulsa per les corrides de bous i a la vegada defensar, en nom de la tradició i la cultura, festes igualment infames com les de Sant Fermí o els correbous que se celebren en alguns indrets de Catalunya. I encara és més difícil de sostenir la postura del govern d'Espanya, que dins l'any en curs ha aprovat una llei de protecció animal que figura entre les més proteccionistes i restrictives del món, però que a la vegada en deixa fora expressament els toros, perquè van ser declarats Patrimoni Cultural per una llei anterior del PP (que no s'ha derogat) i tocar-los seria massa polèmic.
Naturalment, som molts els que sentim vergonya de ser ciutadans d'un país identificat amb els toros i els toreros, una veritable aberració que es justifica basant-se en una idea tergiversada i decadent del patrimoni cultural. Però que també ens empegueïm de totes aquestes festes que fan servir els animals com si fossin ninots per a la diversió d'una colla de casposos passats de voltes. Està molt bé tenir una legislació vigilant amb els caçadors (segurament ho hauria de ser encara més), però la perplexitat és gran en adonar-se que ni el govern que impulsa una llei com aquesta està disposat a assumir la impopularitat d'actuar contra aquest tipus de celebracions basades en els arquetips de l'espanyolitat establerts pel franquisme i pels seus continuadors.
És aleshores que ens adonem que el govern de coalició cau en la gesticulació en la seva tasca legislativa. Com que necessita justificar la seva pròpia propaganda (“el govern més progressista de la història”, com van dir ells mateixos i els independentistes solen repetir), quan en tenen ocasió, recorren a fer lleis amb molt de pa, perquè no es noti tant la falta de companatge: és el cas d'aquesta llei de protecció animal, o de la llei trans, que per una banda són benvingudes però per una altra deixen descobert un flanc fàcil per al PP i sobretot per a Vox, erigits en defensors de “les coses normals” i de tota la vida. I que, sobretot, acaben sent coartades per mirar de dissimular la manca de vigor progressista d'un govern capaç d'engolir vergonyes màximes com la de la massacre de fa unes setmanes a la tanca de Melilla (que, per altra banda, ja ha desaparegut del focus informatiu, com era de preveure) o de practicar sense problema vergonyes consuetudinàries com la falta total de respecte per la diversitat lingüística i cultural existent dins l'estat espanyol.