Finalment, Pedro Sánchez haurà aconseguit mantenir la presidència del govern espanyol gràcies, sobretot, als pactes amb ERC i Junts. Que l’acord amb ERC fos més previsible després del suport que li va donar a la legislatura anterior no el fa menys valuós des d’una perspectiva pragmàtica. Però és cert que el que s’ha emportat l’atenció és l’aconseguit per Junts. En aquest cas, l’interès era saber fins on es mouria Junts i fins on ho faria el PSOE. I si des del “pagar per avançat” al cobrar amb un “pagaré” hi va un bon tros, de l'“empresonar el fugat” a reconèixer el president Carles Puigdemont com a interlocutor i, amnistia a part, acceptar una retòrica de reconeixement del conflicte polític, encara n’hi va més.
Ara bé, sense haver de caure en una lectura cínica de la política que redueixi els pactes a una suma de traïcions per tal de mantenir-se vius els uns i els altres, sí que em sembla més que justificat adoptar una actitud escèptica. És allò de fer un sant Tomàs: “Si no veig a les seves mans el senyal dels claus, i no fico la mà al seu costat, no ho creuré” (Jo. 20, 25). I això val tant per al traspàs de les Rodalies de Renfe com per al llarg i incert recorregut de la llei d’amnistia o el nomenament d’uns verificadors internacionals del futur procés negociador. La retòrica del text de l’acord amb Junts sona bé: la contextualització en un marc d’uns antecedents històrics, l’explicitació dels desacords entre les parts, l’esment a un reconeixement de la nació, les referències al finançament o al lawfare, entre d'altres. Però més enllà de la declaració d’intencions, ara caldrà veure els fets.
I és que, a part de compromisos previs com el del català a Europa —també incert—, l’únic acord ferm ha estat la presentació d’una llei d’amnistia que a Espanya ha posat en guàrdia pràcticament tots els aparells de l’estat. De les forces de seguretat als jutges, de la patronal als mitjans de comunicació i, òbviament, als partits de l’oposició. L’espantall de l'“España rota” torna a ser una imatge que es creuen més allà que no pas aquí, com ja va passar el Primer d’Octubre del 2017. De manera que no es pot menystenir la força que aquests aparells exerciran sobre el PSOE per aturar-lo en els seus compromisos, per esquerdar-lo internament i impedir que pugui governar. A favor de la resistència del PSOE només hi ha el fet que si perdés el govern d’Espanya, el partit entraria en un declivi de dimensions desconegudes, avançat per la pèrdua de governs autonòmics el juliol passat i de grans capitals a les municipals.
En relació amb les conseqüències dels pactes d’ERC i Junts per a la investidura de Pedro Sánchez a Catalunya, la situació és paradoxal i paralitzadora. D’una banda, ERC i Junts s’han aproximat a l’hora de compartir una estratègia política, entrant en un procés de negociació carregat d’ambigüitats entre un pragmatisme autonòmic i una retòrica sobiranista. Però, pel fet d’haver negociat per separat i competir per veure qui guanyava el relat de ser la força més decisiva, el pacte d’investidura els ha tornat a enfrontar aprofundint encara més en la divisió que ja arrossegaven.
"Vinc a proposar que donem a Espanya quatre anys més d'estabilitat", ha dit Sánchez. I ja se sap que d’allò de què més es presumeix, sol ser d’allò que més es va mancat. Sí, Sánchez necessitarà estabilitat per governar, però no en tindrà prou amb una majoria parlamentària al Congrés —que no al Senat—, sinó que tindrà feina a refer els llaços amb la resta d’actors socials i reconduir la seva relació amb el sistema judicial. I no és difícil d’imaginar que, si algú n’ha de pagar el preu, seran els acords amb la Catalunya sobiranista.
També és previsible que, si els acords amb ERC i Junts s’encallen i no donen els resultats esperats, els dos partits independentistes en paguin les conseqüències en els propers cicles electorals, tant a Europa com sobretot a Catalunya. Si, en canvi, la llei d’amnistia produeix els resultats previstos, llavors tot es fa absolutament obert. Unes eleccions catalanes amb Junqueras, Puigdemont i Illa de caps de cartell, potser amb alguna nova organització independentista, dibuixarien un escenari del tot insòlit vuit anys després del referèndum del 2017.
Recordo aquella metàfora que vaig sentir de Joan Francesc Mira quan comparava l’art de la política amb el de la navegació a vela: quan el vent no és favorable, cal avançar fent ziga-zagues. Tant de bo les ziga-zagues a què assistim ens acostin a bon port.
