L’endemà mateix que un tramvia de la línia 30 posés fi a la seva vida, a Gran Via - Bailèn, Antoni Gaudí va començar la seva carrera cap als altars. “A Barcelona ha mort un sant!” va publicar La Veu de Catalunya, i tots els diaris de l’època el van omplir de lloances del tipus "monjo únic d’un únic monestir" on residia amb “humilitat medieval”. Una gentada va acompanyar el seu taüt. Tot i que les formes recargolades del Modernisme fossin insofribles per als gustos noucentistes de l’època (“La genialitat de Gaudí l’ha exclòs del seu temps”, va escriure Francesc Folguera), els seus contemporanis eren conscients de la genialitat de l’obra gaudiniana. El gran Francesc Pujols va deixar dit a la Revista Nova: “Doneu-li paletes i manobres, pedra i ciment, i la bossa que sona si Barcelona és bona, i deixeu-lo fer, que ja sap de què se les heu”.
Que ara el papa Francesc hagi signat el document que posa Gaudí en el camí de la santedat és una qüestió interna de l’Església catòlica i dels seus protocols que té tota la lògica, perquè Gaudí és un propagandista eficaç. D’ençà que el turisme mundial ha descobert Barcelona, milers de persones entren en una església cada dia. Hi entren atretes pel que han vist per fora i en surten encara més impressionades pel bosc i la llum que hi han vist a dintre. És impossible no sentir curiositat per saber qui era el geni que va imaginar aquella catedral. Una futura canonització de Gaudí ja no podria portar més gent a la Sagrada Família, però la santedat comporta una càrrega popular especial i l’Església, que la sap llarga, no deixarà escapar aquesta oportunitat.
