Sanjosex i Pau Vallvé

El 23 d'abril conduïa cap a Breda, la població del peu del Montseny que em fa pensar en aquell quadre de Velázquez que no hi té res a veure. M'imaginava com Pau Vallvé seguiria el ritme eufònic de la bateria amb els cabells orientals que té i somreia en adonar-me que esperaria les entranyables equivocacions de Sanjosex, que ell sap convertir en un acte poètic, i aquella cançó que parla de Torroella de Montgrí i d'una carretera i d'un pagès i de la gent del país.

Abans de començar el concert, pensava. Mirava la gent, les parets de totxanes de l'antic forn de ceràmica, i pensava. Vivim uns temps durs, plens d'aquesta crisi sistèmica que ens obligarà a inventar un nou paradigma que ningú no sap quin és ni com serà. Contemplem amb astorament i impotència com l'estat del benestar s'enfonsa als nostres peus per culpa de la cobdícia i el mal govern, com el nostre món s'ensorra per més que ens indignem. Enmig d'aquesta destrossa que és l'herència que deixarem a les joves generacions, la veu càlida de Sanjosex va començar a alçar-se i tot va ser un clam a la normalitat. Amb el bon rotllo que saltava de dalt de l'escenari, a Breda es va escampar una alenada d'aire fresc i vaig sentir la força que atorga el fet de saber que el teu és un país normal. Sanjosex i Pau Vallvé són només dues mostres d'un moviment de joves arrelats al seu temps i al seu món que canten en la seva llengua sense fer-ne cap bandera ni necessitar escriure cap manifest. Vet aquí un dels motius pels quals connecten amb un públic cada vegada més ampli.

Les cançons de les noves tendències del pop en català ens parlen de coses ben normals amb serenor, amb maduresa, sense dramatisme i sense jutjar ningú, com aquell que ha après bé les lliçons de la vida. L'existència quotidiana, l'amistat, l'amor i el desamor... els temes universals els plantegen ben lluny dels tocs de tragèdia que tenen altres ritmes com els boleros o els tangos. "Trencant-nos fèmurs l'un a l'altre sense fer-ho expressament. És l'errònia simbiosi en la que hem entrat de ple", canta Pau Vallvé a Amics dels cirerers . A mi m'emociona que sàpiga explicar les doloroses i absurdes discussions que vénen quan l'enamorament és mort sense fer-s'hi mala sang. I m'encanta la lucidesa dels Manel quan proclamen que "la vida que ens hem perdut simplement no existeix", com si haguessin llegit els estoics.

Hi ha un reguitzell de grups que ara canten en català, com els Inspira, que vaig poder descobrir gràcies al fet que Pau Vallvé va anul·lar el seu concert a l'últim moment. Tots canten en català amb naturalitat perquè és la llengua que parlen, sense cap intenció de fer proclames polítiques ni reivindicacions nacionals. Han hagut de passar molts anys perquè es produís aquest canvi de paradigma que significa cantar en una llengua concreta sense cap plus ideològic afegit. Són el final d'una línia evolutiva que s'inicia amb la Nova Cançó dels anys 70, que va jugar un paper cabdal en la reivindicació democràtica i lingüística, continua amb el rock català dels anys 70 i 90, que també va fer de la llengua un cavall de batalla, i es clou amb els Antònia Font, que van iniciar el camí del boom del pop en català que ha esclatat amb força en els darrers anys.

Gràcies a tots aquests grups, ara tenim el mateix que en qualsevol altre país del món. Tenim grups musicals que triomfen gràcies al talent, a la sensibilitat, a la feina, i que ho han fet sense abusar de les subvencions. Tenim grups que ja no són autodidactes (com ho eren majoritàriament els grups de rock dels 90), sinó que tenen una bona formació que els permet donar importància a la instrumentalització de les seves creacions. Tenim grups que han esdevingut fenòmens de masses, com els Manel, Els Amics de les Arts o els Mishima, i també en tenim de menys mediàtics, com Sanjosex o Pau Vallvé. Com en qualsevol altre país normal, hi ha grups que s'autoprodueixen la música, d'altres que es fan picades d'ullet entre ells amb les seves cançons com ja ho feien els trobadors ( El Miquel i l'Olga tornen ) i d'altres que no consideren imprescindible tenir una veu que els identifiqui (a Els Amics de les Arts no hi ha cap cantant titular ). Com en qualsevol altre país, hi ha gent que canta amb diferents accents dialectals (com la veu profunda de Roger Mas i els seus aires de cobla o les lletres cruels i desencantades d'El Petit de Cal Eril, ajudat de Les decapitacions de Pere Quart i la llegenda del cementiri de Guissona: "Sou el que nosaltres érem, sereu el que nosaltres som"). Com en un país normal, també hi ha dones que canten en la llengua que geogràficament els correspon, i penso en dos noms que no diré perquè no m'agraden ni la música ni les lletres sense substància de les seves cançons. Com en qualsevol altre país, també tenim grups que ressusciten de l'antigor i reapareixen per fer tres concerts i fan l'efecte que es volen aprofitar de l'èxit de tots els altres per fer calaix. Musicalment, almenys, som un país ben normal.