La sang del camaleó (1984)

De l’article de Ramon Barnils (Sabadell, 1940-Reus, 2001) a l’Avui (28-VIII-1984) arran de la mort -el passat 25 d’agost va fer quaranta anys- de Truman Capote (Nova Orleans, Louisiana, 1924-Los Angeles, Califòrnia, 1984). Avui s’escau el centenari del naixement d’aquest autor nord-americà que va escriure part de la seva obra referencial, A sang freda (1966), durant llargues estades a Platja d’Aro i a Palamós. 

[...] Al pròleg de Música per a camaleons, Truman Capote diu que la seva vida artística es pot presentar amb una gràfica tan precisa com la gràfica de la febre d’un malalt: els alts i baixos, els cicles. Música per a camaleons correspondria a un estat de periodisme de la seva vida artística; és un llibre format tot de cròniques, reportatges i entrevistes. Sempre segons Capote. Un estadi anterior de la gràfica de Capote és A sang freda, que en canvi és una novel·la, sempre també segons Truman Capote. En deia novel·la de no ficció, i res d’allò que hi explica no és inventat. És el relat de l’assassinat, detenció, judici i execució de dos ciutadans nord-americans, que es va publicar, i aquí ningú no ho ha fet encara. Allò que corre per aquí, amb un títol semblant, és l’espanyolada habitual; res a veure amb res, doncs. Per un cap Capote escriu A sang freda, novel·la en què tot allò que hi passa és tret de la realitat, d'un fet divers, sense afegir-hi res: un mirall al llarg del camí. Per l'altre cap, quinze anys més tard, Capote presenta Música per a camaleons, periodisme pur, on tot doncs és tret de la realitat també, sense afegir-hi res: un altre mirall al llarg del camí. Novel·la com a periodisme... I periodisme com a novel·la; perquè s'ha de ser molt ingenu per creure's Capote quan diu que Música per a camaleons és obra d'un repòrter: la crònica d'un dia amb la dona de fer feines; converses com la de Marilyn Monroe; la relació, Taüts fets a mà, d'un altre crim, com A sang freda... Als Estats Units, ja fa temps que una munió de penenes i d'altre bestiar del sector de Gràfiques es guanya la vida treballant sobre quins dels reportatges i entrevistes de Música per a camaleons van ser efectivament realitzats pel periodista Truman Capote, i quins van ser producte de la imaginació de l'escriptor Truman Capote. No hi ha res a dir i tothom té dret a guanyar-se la vida, i en eres de crisi ni tan sols no s'ha de mirar prim a l'hora de decidir si un determinat lloc de treball és o no productiu per a la comunitat, si la feina d'aquests obrers de la cultura prospectors de l'obra de Capote és útil o inútil, si ens serveix o no ens serveix. No ens serveix per a res. A sang freda"és escrit, i a l'altre cap de la gràfica artística de Capote també Música per a camaleons és escrit, i això és el que ens serveix: que Truman Capote es dedicava a escriure, i en sabia; qui vulgui saber si feia novel·la o periodisme podria dedicar-se, sense tants maldecaps i amb el mateix resultat, a pentinar el gat. Finalment, algunes persones de mal gust han escrit que Capote s'ha matat. Que ho diguin els bàrbars està bé, però nosaltres, que tenim l'antecedent de Gabriel Ferrater, la cara ens hauria de caure de vergonya de no saber que, als països amb una certa cultura, les persones no es maten; si de cas s’acomiaden, passen avall, fan mutis o, senzillament, pleguen i es retiren.