L’acord a què ha arribat ERC amb el PSOE i el que hi pugui firmar Junts sempre faran curt si els mesurem amb l’ambició general d’autodeterminació de l’octubre del 2017. I sabem per experiència què entenen els socialistes per taula diàleg, traspassos d’infraestructures i millores en el finançament. En tot cas, correspon als partits firmants dels acords vetllar perquè no els prenguin el pèl més enllà del que s’estila normalment en el sector.
Però l’amnistia és una altra cosa: si tornen els exiliats i s’acaben les persecucions judicials ideològiques pels anys del Procés estarem en un altre capítol de la història, tot i que també sabem que la llei arribarà al Tribunal Constitucional plena d’esgarrinxades que faran incerta la seva aplicació. La dreta espanyola practica el “contra Catalunya vivim millor” i ja ha engegat a tot drap els altaveus més potents del mercat, els seus, de forma preventiva. Aquesta consciència moral del poble espectador que s’anomena Pablo Motos ha fet d’alcalde de Móstoles i ha convocat els patriotes a revoltar-se al carrer amb la frase que precedeix el cop d’estat mediàtic: “Mai havia sentit vergonya de ser espanyol”. Resultat? Ara el crit ja no és “Puigdemont a prisión!” sinó “Sánchez a prisión!”. A Espanya sempre es torna a Berlanga: “Todos a la cárcel”.
És el retrat actualitzat del que va fer Carles Riba en un viatge a Grècia el 1927, en què a propòsit dels cosmopolites i les passions humanes, i de com el tedi pot despertar la pitjor de les pulsions, va escriure al seu amic Josep Obiols: “Mireu només un infeliç mort de gana de policia espanyol quins prodigis fa quan li diuen que pot pegar, només perquè s’ha avorrit dies i dies, armat, fent salivera dels palpissos de la planxadora i de l’adroguera”.
