Pedro Sánchez, Victoria Prego i la màquina del fang
“Va ser una periodista amb majúscules. Seva va ser la veu que ens va ensenyar què va ser la Transició a tota una generació”. En el càlid missatge que el president del govern espanyol va dedicar a la memòria de Victoria Prego hi ha tota una lliçó política per entendre la situació actual d'Espanya. Que potser el president no en sigui gaire conscient no té la menor importància; són escassos els dirigents polítics capaços de mirar de reüll la direcció històrica que els acompanya. Allende va ser un dels pocs que n'eren capaços, i per això ens va deixar frases immortals poc abans de morir. Però gairebé ningú és Allende, i encara menys Pedro Sánchez. ¿Se l'imaginen amb casc i fusell d'assalt –regal del rei del Marroc–, al costat de Bolaños, resistint a la Moncloa el bombardeig reaccionari per defensar no ja la democràcia espanyola amenaçada, sinó una cosa encara més important, l'honor de la seva senyora? Un consell de cuarentón a cincuentón: la meva dona m'ensenya cada dia que, en aquest cruel segle XXI, el machirulisme –especialment el més amorós i benintencionat– acaba gairebé sempre en el més gran dels ridículs. Si al supermercat algun fatxa ens mira malament, sempre em diu xiuxiuejant: “Amor, no t'encaris amb ell, sisplau... Que t'estimo molt i res em doldria més que veure't fer el ridi”. Potser és el que li va dir Begoña a Pedro després de llegir la carta a les xarxes socials: “Cari, sisplau, no facis el ridi, que jo ja sé que m'estimes molt i preferiria no passar per això”.
Però tornem a Prego i a la lliçó de Sánchez. Gràcies a Victoria, amb majúscula –toma chuletón con mayúsculas Garzón, que diria el reporter de Canal RED Willy Veleta–, Pedro Sánchez va entendre la Transició. No la va entendre gràcies a Javier Tusell, ni gràcies a Charles Powell, ni gràcies a Juan José Linz, i encara menys gràcies a Gregorio Morán. Pedro Sánchez i tota una generació van entendre la Transició gràcies a Victoria Prego. Primera lliçó: la Transició, amiguis, és abans que res un discurs periodístic.
El tuit-obituari de Sánchez es produïa poc després de les interminables jornades de reflexió d'un president acorralat per la dreta mediàtica i poques hores abans d'anunciar en un míting la seva disposició a enfrontar-se a Feijóo, a Abascal i a la màquina del fang. Li va faltar agafar-se els ous com el seu amic Rubiales i dir: “Agafeu-ne d'aquí”. Encara sort que Begoña devia dir-li que agafar-se el paquet ja no és sexi com fa uns anys.
Però seguim: al mateix temps que el Cid Sánchez declarava la guerra a la màquina del fang, el seu amic Feijóo –amb qui continua pretenent pactar la renovació del CGPJ– escrivia una tribuna a El Español, a El Confidencial i a OK Diario sobre, atenció, “la llibertat de premsa”. Prego deu estar maleint Déu per no permetre-li unes setmanes més en aquest món. Segona lliçó política: el gran tema polític del present és, redoblament de tambors, el periodisme. I amb això, tots els consensos de la Transició i del sistema polític del 78 (que sempre han estat bàsicament un discurs periodístic) trontollen. En volen una altra prova? El punky amb cresta vermella del qual tothom parla a les xarxes no ha passat a la història per muntar una orgia al Viña Rock (poques coses hi ha tan boomers com una orgia) sinó per haver dit a Ana Rosa i a bona part dels mitjans de comunicació que són una muntanya de fems. Té més consciència històrica aquest nou heroi de la classe obrera que tota l'Associació de la Premsa de Madrid.
Saben què passarà quan Sánchez marxi? Que el problema de la successió al PSOE serà un assumpte menor en relació amb la venda que faci Joseph Oughourlian de les seves accions de Prisa a algun grup privat fatxa. I llavors, adeu-siau a l'intel·lectual orgànic de la Transició i als discursos periodístics que han dominat durant dècades. Això sí, se salvarà Margarita Robles, que tindrà una columna setmanal a El Debate del seu estimadíssim Bieito Rubido.