Sánchez i el precipici
Hi havia un ambient enrarit a Madrid aquesta setmana. Un clima que a Catalunya sabem de què va. S’instal·la una boira grisa feta de capes d’oportunisme, recel, irresponsabilitat, amenaces... i la banda sonora són els udols de l’extrema dreta al carrer i a la premsa. La boira de la política madrilenya trigarà a esvair-se, si és que en algun moment ho fa, durant una legislatura que serà hiperbòlica.
La investidura ha demostrat que Pedro Sánchez té una determinació granítica i que la realitat s’imposa com una llosa. I la realitat no és altra que per fer política primer cal tenir el poder. I per arribar al govern, el sistema electoral espanyol, triat expressament pels constituents per assegurar la representació de les minories territorials, exigeix tenir capacitat de dialogar i de pactar. Governa qui suma.
Si avui Feijóo no és president del govern és perquè el PP està dominat per la visió unitarista colèrica d’Aznar i de la seva hereva, Ayuso. Un sector del PP que considera tèbies les polítiques de Rajoy i Feijóo i que ha portat els populars a deixar-se capturar, fagocitar políticament, pel discurs inflamat de l’extrema dreta. L’home que va pactar amb Pujol i va negociar amb ETA condueix Feijóo a autoimmolar-se.
L’Espanya arravatada està nerviosa. Raó no n’hi falta. L’estabilitat de Sánchez depèn dels independentistes i els seus objectius estan damunt la taula. D’entrada, l’amnistia; després, negociar un nou finançament fora del règim comú, i un referèndum.
Sánchez ha arribat a la Moncloa però no tindrà ni un dia de pau. Les coses podrien haver sigut clements mentre es tramita l’amnistia, però no ho seran perquè Catalunya està en precampanya electoral. Junts necessita resultats de la negociació per justificar el canvi d’estratègia davant del seu electorat, ERC necessita capitalitzar el camí iniciat els últims anys i el PSC necessita demostrar als seus electors que la criticada amnistia valia la pena en nom de la concòrdia i el perdó.
Madrid quilòmetre zero
Si per als independentistes aquest és el punt de sortida, per al PSOE és el punt d’arribada. La negociació serà agònica i un cop l’amnistia estigui als jutjats hi haurà amenaça de crisi.
El canvi d’escenari comportarà també canvis en l’electorat, i el sobiranisme corre el risc de ser més fort a Madrid que a Catalunya.
De moment, el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) afirma que és el PSC qui capitalitza les negociacions i se situa al centre de la pista de ball. No només millora les expectatives electorals sinó que la majoria sobiranista del Parlament no sumaria. Si avui hi ha una majoria independentista formal però no efectiva, en les properes eleccions no n’hi hauria. El PSC podria obrir joc a la resta de partits jerarquitzant els temes econòmics i socials. Serà aleshores quan el PSC haurà de liderar la transformació d’Espanya. ¿Serà capaç de negociar un sistema de finançament fora del marc comú com els socialistes o el PP del País Basc? Serà aleshores quan s’haurà de saber quina és la proposta sobre l’arquitectura territorial de l’Estat, fins on arriba la proposta de federalització d’Espanya.
Probablement arribarà fins allà on siguin necessaris els vots de la perifèria per més males cares que facin el PP i el mateix Felip VI, que té la tropa agitada i en els socialistes els principals valedors de la institució. Els crits d’“Els Borbons, als taurons” i les banderes amb l’escut constitucional retallat mostren fins a quin punt la Reacció està alterada aquests dies. L’agitació nocturna de l’extrema dreta ha servit de ciment cohesionador per al PSOE i ha ajudat a mostrar l’empoderament ultra que hauria significat l’alternativa a un govern socialista.
Sánchez ho sap i per això s’ha autoerigit en el dic de contenció de l’onada ultradretana al món. Un PP escorat a la dreta l’hi ha posat fàcil. Sánchez sap que el mur contra l’extrema dreta i el populisme passa per la reducció de les desigualtats i pel creixement. La fractura social i la gestió de la immigració és el gran desafiament d’Europa, com ens explica en una entrevista que publiquem avui a l’ARA l’articulista Timothy Garton Ash, que acaba de publicar Europa (Arcàdia).
Europa ha sigut la garantia d’uns valors que avui estan amenaçats, d’una banda, pels ciutadans que els donen per garantits i, de l’altra, pel populisme, la fractura social i les dificultats d’integració efectiva de les onades migratòries.
Són temps difícils amb dues guerres obertes i una economia que s’alenteix. Els valors d’Europa són el millor dels fars que tenim, i el respecte a les normes del joc democràtic hi estan inclosos. La legislatura no serà fàcil però l’alternativa era pitjor.