Sánchez: un greu toc d’alerta

Es pot discutir si el gest del president Sánchez respon a motius polítics o a una reacció personal; si és el fruit d’un càlcul o d’una exasperació; si és una finta tàctica o una renúncia. A mi em sembla que la persona ha manat sobre el personatge, però cadascú és lliure de fer la seva suposició. A Sánchez l’acusaran –ja l’acusen– de victimisme, de fer-se el màrtir per tal de suscitar una reacció de suport. Dilluns, quan el president del govern faci pública la seva decisió, obtindrem una resposta, o una indicació, que confirmarà o no les distintes hipòtesis.

En tot cas, en l’actual compàs d’espera, és indiscutible que la carta de Sánchez planteja una situació d’alarma indefugible. En l’inquiet debat que ha generat la seva carta oberta hi ha quelcom que no sembla rebatible. És una iniciativa que ha assenyalat el greu perill d’unes formes de fer política a Espanya que cerquen la destrucció de l’adversari a base de crispació extrema, judicialització de la política i politització de la justícia. Ho ha fet de la manera més dràstica: posant en el plat de la balança la presidència del govern. És un toc d’alerta excepcional, i cal fer vots perquè les seves conseqüències siguin positives.

Que la vida política i parlamentària a Espanya es troba en un estat difícilment sostenible és evident. No es tracta pròpiament d’un excés de polarització. És un estat de crispació deliberat i tòxic. Em sembla que escau el pronòstic que, si no millora l’ambient i canvien els mètodes, la situació empitjorarà inevitablement, fins a extrems que poden arribar a ser catastròfics. El mínim que es pot dir és que el context europeu i internacional, amb els seus tambors de guerra i els seus trumpismes múltiples, hi ajuda.

Les eventuals conseqüències d’aquest perillós estat de coses ens afecten a tots, inclosos els empitjoradors que a Catalunya especulen il·lusòriament amb estratègies d’accentuació de les confrontacions. Les causes que han generat l’actual estat de coses són diverses, i el moment actual no és el més adequat per entretenir-nos en l’encreuament de retrets retrospectius. Em sembla que cap sector polític pot considerar-se exonerat de responsabilitats passades. Però avui la responsabilitat fonamental correspon a les dretes polítiques i mediàtiques espanyoles. "Es parla de polarització –escrivia fa pocs dies Joan Coscubiela– quan en realitat es tracta de crispació pura i dura, induïda, provocada i alimentada per les dretes i els seus portaveus mediàtics. No només no són sinònims, sinó que la crispació, construïda sobre la polarització emocional, és utilitzada per les dretes per eludir el debat sobre polítiques que expressen la polarització ideològica, paraula noble, respecte als reptes i les polítiques per abordar-los". Es pot afegir que això no és una novetat. Les dretes ja havien practicat aquestes polítiques en més d’una ocasió, d’ençà del 1977.

Quina és la diferència? La novetat és avui que la proliferació de mentides i impostures, de denúncies falses, de mètodes de claveguera, ja no són uns complements més o menys subrepticis i vergonyants, sinó els fonaments centrals, exhibits i reconeguts. Busquen la destrucció política de l’adversari fins a extrems que impliquen la possibilitat d’una destrucció pura i simple de la democràcia. La diferència, alarmant, que em sembla percebre en relació al passat, és que el joc combinat de la corrupció i la crispació ja no apareixen com a elements lamentables, però, al cap i a la fi, secundaris de la política, sinó com els seus elements dominants, que tendeixen a ocupar impunement un terreny pràcticament exclusiu del debat polític. La novetat és avui la proliferació abassegadora i tòxica de la confusió generalitzada, i el perill rau en el fet que la veritat arribi a ser indistingible de la mentida.

Ara bé: la inutilitat de la veritat significa l’acabament de la democràcia. Hannah Arendt deia que el subjecte ideal d'un règim totalitari no és el fanàtic convençut, sinó el que pensa que ha desaparegut la distinció entre els fets i la ficció, el que no pot discernir entre el que és cert i el que és fals.

Els que no es creuen res es poden creure qualsevol cosa. La pèrdua de fe en les solucions de la medicina és la gran oportunitat dels curanderos, dels fanàtics, dels miraclers. Pot semblar paradoxal, però és evident: quan la malfiança esdevé general, la credulitat creix exponencialment. La democràcia exigeix uns marges indispensables de confiança crítica, basats en la raó pràctica, en la valoració dels fets i de les conseqüències dels fets.

La carta de Sánchez pot ser discutida. Que significa un gravíssim toc d’alerta em sembla indiscutible. Les polítiques de destrucció de l’adversari mitjançant la mentida i la intoxicació generalitzades poden destruir la democràcia. Succeí en el passat i seria una ingènua irresponsabilitat creure que som immunes a aquest perill. L’atmosfera antipolítica del "tots són iguals" pot donar la victòria als lliberticides. Cal parar la màxima atenció a l’actual retorn d’aquesta amenaça letal i cal fer-hi front amb respostes fermes i mesurades, que reivindiquin amb fets l’exercici eficaç i honest de la política com a servei públic absolutament vital i indispensable. Ras i curt: en depèn el nostre futur col·lectiu.