I si Sánchez fes el referèndum?
El moviment de la Fiscalia demanant a Llarena la detenció de Puigdemont l'endemà de les eleccions no sorprèn a ningú. Havia de ser una jugada preparada de feia dies (d'ençà del passat dia 5, quan Puigdemont, Comín i Ponsatí van perdre la immunitat al TGUE), i que, des de la particular visió del món de l'ultranacionalisme espanyol, tenia sentit fos quin fos el resultat a les urnes. Si guanyaven els seus (és a dir, PP i Vox), servia de festassa celebratòria: què millor, per festejar el triomf de la gent d'ordre, que dictar la detenció de l'arxienemic d'Espanya. I en cas de victòria del bloc contrari (és a dir, PSOE i Sumar) es convertia en amenaça i avís a navegants. PSOE i Sumar no van aconseguir exactament una victòria, però ja ens entenem. La cúpula judicial espanyola li diu a Pedro Sánchez que, si torna a governar, tindrà jutges i fiscals al davant disposats a fer-li la vida encara més complicada del que li han fet fins ara. Mentrestant, el Consell General del Poder Judicial continua encallat, i la separació de poders, a Espanya, segueix sent tan nítida com sempre.
Per l'altra banda, s'ha d'admetre que la realitat no és el punt fort dels partits independentistes. ERC és el que ha mirat de jugar la carta pragmàtica els darrers anys, però diumenge a la nit Rufián va aparèixer, sense cap problema, per declarar-se guanyador del bloc (o sector, o barriada: com se n'hagi de dir) independentista després d'haver perdut 411.000 vots, és a dir, va obtenir un 47% menys que el resultat del 2019. Desconnectar per complet de la realitat deu ser exactament això. Ha recuperat la connexió, en canvi, la CUP, que fa quatre anys va entrar al Congrés proclamant que hi anava “a dur-hi el conflicte” i ara en surt amb la cua entre cames (148.000 vots perduts, un 60%), després d'haver tingut en aquella cambra un paper, per dir-ho d'alguna manera, testimonial. Finalment, Junts va perdre 137.000 vots (el 26%), però la carambola dels resultats els ha convertit en decisius i des del primer moment es van posar a fer el discurs de l'antipolítica rampant.
El nacionalisme espanyol ha fet de tot per convertir Puigdemont i el seu entorn en una caricatura grotesca, però val a dir que tant ell com Junts semblen trobar-se còmodes en aquest paper. Ara imaginem que Pedro Sánchez decidís que sí, que pacta el referèndum. L'independentisme es troba en hores baixes, i això li donaria espai per plantejar una campanya unionista de to conciliador (és a dir, lluny de l'agressivitat de la dreta) amb un PSOE i un Sumar que viuen, en canvi, amb el suport dels comuns, un bon moment a Catalunya. S'hauria d'obrir una negociació a diverses bandes —no només amb Junts— i, a canvi de permetre el referèndum, Sánchez podria intentar imposar condicions, com ara data i pregunta. L'independentisme actual, dividit i autodestructiu, perdria fàcilment el referèndum, i d'aquesta manera Sánchez presumiria de demòcrata i, sobretot, tancaria la carpeta catalana per molt de temps. No és previsible que passi, però una jugada prou Perrosanxe sí que ho seria.
