El més important de la primera sessió del debat d'investidura que ha intentat Feijóo és el que no es va veure ni sentir. Sánchez no va voler córrer riscos de desgast i no va sortir a escena, i seguim, per tant, sense tenir noves dades sobre els seus projectes per obtenir el suport majoritari del Congrés. A Feijóo li va servir per passar comptes amb tothom i per anar agafant pràctica a la tribuna del Congrés. Li serà útil per a la seva nova etapa com a diputat, un cop obtingut l'escó, per la tasca que haurà de portar a terme com a líder de l'oposició en la nova legislatura, excepte que hi hagi noves eleccions i les guanyi, hipòtesi que ara no sembla gaire versemblant. “Prefereixo endarrerir la meva victòria”, va dir per excloure cessions als independentistes.
En tot cas, el contingut de la suposada llei d'amnistia segueix sent una incògnita, malgrat les vegades que el candidat va al·ludir a la qüestió. L'esperança del líder popular és que els seus vaticinis es confirmin, que dintre d'uns mesos, si el nou govern de Sánchez naufraga, pugui dir que ell ja va advertir que amb Sumar i els independentistes ni el PSOE ni Espanya podien anar gaire lluny, i tractar de presentar-se com el salvador de la situació. Per a Feijóo l'oportunitat haurà servit per entrenar-se i tractar d'aconseguir més temps per seguir al capdavant del seu partit, a la recerca d'una nova oportunitat de guanyar unes eleccions.
És evident que la primera sessió del debat es recordarà com una experiència parlamentària tan innovadora com insòlita, per les seves peculiaritats. En alguns moments va resultar fins i tot un pèl surrealista. Ho dic perquè la batalla dialèctica es va plantejar amb papers canviats. El candidat va semblar en moltes fases el líder de l'oposició, el que de fet és i seguirà sent després d'aquestes dues jornades. I qui hauria d'haver assumit les rèpliques al candidat, el president en funcions, Pedro Sánchez, en la seva condició de líder socialista, va romandre callat. En el seu lloc va enviar el diputat Óscar Puente –exalcalde de Valladolid– a barallar-se amb Feijóo com si fos un sac d'aquests que serveixen per entrenar-se als boxejadors.
En la rèplica a Puente i altres portaveus de les forces que donen suport a l'actual govern en funcions, Feijóo va demostrar cert domini de la ironia i el vidriol polític. Sumar i el mateix Puente van sortir calents. En el primer cas perquè repartir el temps entre tres portaveus, com va fer l'organització de Yolanda Díaz, és un desavantatge, perquè difumina els missatges. La designació de l'exalcalde de Valladolid, en canvi, obeïa al desig de devaluar Feijóo com a candidat. Com a resposta, el líder del PP va intentar provocar Sánchez, però no va aconseguir que el president del govern en funcions apartés la mirada del telèfon mòbil.
L'amnistia, com era previsible, va ser al centre del debat, però no per afavorir-lo, sinó per travar-lo, demostrant un cop més que no es tracta d'una discussió tecnicojurídica sinó d'una decisió política, que no pren senzillament qui pot, sinó sobretot qui vol. Però el debat estava travat en aquest punt, perquè el significat de la paraula és oposat per a uns i altres. Per a Rufián (ERC) i Nogueras (Junts), no es tracta d'una il·legalitat, sinó d'una solució transitòria, perquè aquesta no és l'estació final. En canvi, per a Feijóo la democràcia espanyola està en un moment crític perquè serà amb una vulneració de la Constitució com Sánchez podrà eventualment seguir a la presidència del govern, quan fa quatre dies deia que l'amnistia era una transgressió. Discursos que són línies paral·leles que no es troben ni a l'infinit.
Crec que s'ha de posar l'atenció, en tot cas, en la llarga part del discurs de Feijóo en rèplica conjunta a Rufián i Nogueras sobre la situació econòmica i social de Catalunya. No ho dic per l'autoritat de les dades que va proporcionar, perquè algunes eren molt discutibles, si no incorrectes. Crec que s'ha de prendre nota d'aquest discurs pel que tenia de voluntat de connectar amb una part important de la societat catalana que s'ha expressat en les darreres eleccions del 23-J. Quan Feijóo va parlar de l'antiga CiU i de persones concretes, com Roca i Molins, no estava fent un exercici de nostàlgia, sinó un intent de mencionar referències de passat per proposar una manera diferent de preparar el futur. Ara hi ha poc a parlar, perquè les distàncies polítiques són estratosfèriques, però qui sap què passarà més endavant. Tot depèn gairebé sempre, esclar, dels resultats electorals.
