Sánchez davant l'escomesa dels toreros valencians

L’any 1969, Joan Fuster —un dels més rellevants intel·lectuals catalans del segle XX— escrivia una carta a Eulàlia Duran, responsable de la Gran Enciclopèdia Catalana juntament amb el seu espòs, Max Cahner, sobre la conveniència que l’aleshores naixent obra enciclopèdica, de la qual ell era assessor, inclogués els toreros valencians. Fuster era conscient que els toros, associats a l’espanyolisme ranci del franquisme, no eren particularment populars entre els catalanistes del Principat. “El vostre escassíssim entusiasme per la tauromàquia m’escandalitza –deia l’escriptor de Sueca– si tinc en compte que es converteix en entusiasme eminent quan es tracta de la boxa, del cine o de la poesia lírica. No trobo justa aquesta parcialitat”. I, atès que aleshores la Gran Enciclopèdia Catalana ja s’havia començat a publicar per fascicles, els apressava a reconsiderar l’oblit: “I convé que us espavileu. En la [lletra] B, entra (o hauria d’entrar-hi) don Vicent Barrera, que fou una mena d’Ausiàs March del capot i la muleta”.

Amb la seva impagable ironia, Fuster reconeixia que la seva pretensió no seria fàcil d’acceptar: “Ja m’imagino que aquesta ingerència meva resultarà terriblement «inconcebible» en els locals de l’Enciclopèdia, superpoblats d’almogàvers, de socialistes i de forofos del Barça”. Però, convençut de la seva proposta, adjuntava un text on desglossava les entrades que, al seu parer, caldria que l’Enciclopèdia dediqués als toros (i, més en concret, als “bous, nom popular de la bèstia i de la festa”) i als toreros valencians. Entre ells, és clar, don Vicent Barrera, a qui definia com “una institució” a la qual caldria dedicar “moltes ratlles: trenta”. I afegia: “La llàstima és que Barrera, com tots els toreros, incloent-hi el Dominguín (que, segons diuen, té carnet del PCE), era franquista. Don Vicente Barrera i Cambra, franquista o no, fou un gran torero”. Cahner i Duran no podien ser insensibles al criteri de Fuster, i el tercer volum de l’Enciclopèdia va incloure una entrada dedicada al torero Barrera. Constava d’onze ratlles i se’l definia, efectivament, com a “molt hàbil i vistós amb la muleta”.

Avui, i per a vergonya de tots els demòcrates, un net d’aquest torero, Vicente Barrera, membre de Vox i ell mateix antic torero, és conseller de Cultura i vicepresident de la Generalitat Valenciana, amb un programa polític explícitament orientat a desmuntar qualsevol progrés que s’hagi pogut produir en el coneixement i l’extensió de la llengua catalana. En un dels primers 50 punts del programa de govern presentat a València pels socis (i iguals) Vox i PP, s’explicita que s’aprovarà “una Ley de Señas de Identidad que proteja los valores y costumbres y tradiciones de la Comunidad Valenciana como parte esencial de la plural riqueza de España”, i es fa explícit que “eliminaremos las subvenciones a las entidades o asociaciones que promuevan los ‘països catalans’”, aquella vella obsessió del blaverisme i l’espanyolisme. Per a Vox, una força que ha fet de la propagació de la mentida la seva estratègia electoral, no hi fa res que el promotor de la idea de Països Catalans pogués ser alhora, com ho demostra la carta de 1969 sobre els “bous”, un defensor dels “senyals d’identitat” dels valencians. Per a ells, Fuster seguirà formant part de l’anti-Espanya, un concepte propi de la Guerra Civil que el PP no ha tingut inconvenient a recuperar en la campanya electoral que acabem de viure.

Tanmateix, el resultat d’aquestes últimes eleccions ha donat un protagonisme a aquesta “altra Espanya”, l’Espanya plural i plurilingüe, que és la que ha impedit amb el seu vot la victòria del tàndem ultranacionalista espanyol (tot i que hi han estat ben a prop: no ho oblidem de cara a una eventual repetició electoral), fins al punt que ha donat la clau de la investidura de Pedro Sánchez a l’independentisme català, i a Junts en particular. En aquest context que ara s’obre, l’esquerra espanyola hauria d’assumir que la defensa de la diversitat lingüística i cultural l’ha de fer amb el mateix èmfasi amb què diu defensar la diversitat sexual i de gènere, o els drets laborals i la justícia fiscal, i amb la mateixa determinació amb què diu combatre el canvi climàtic. I hauria d’entendre que l’atac a la llengua catalana (basat, com acabem de veure a Borriana, en el principi que hi ha llengües que delinqueixen) és un element central, en absolut circumstancial o menor, de la voluntat de la dreta bicèfala de tornar als temps foscos del franquisme. La defensa decidida d’una Espanya pluricultural i plurilingüe potser seria, doncs, una bona manera d’afrontar la negociació, si Sánchez vol que culmini en la seva investidura.