El terrorisme no és inexorable

“Sembrar el terror”, traslladar la guerra a territori europeu, matar civils per venjar-se dels bombardejos a Síria i l’Iraq, són les respostes de l’Estat Islàmic, que no té avions però sí kamikazes fanatitzats disposats a morir. Per a les poblacions europees és una escenificació vívida, propera, d’un conflicte que creuen llunyà, abstracte, i les causes del qual desconeixen. Com a mètode de guerra total, el terrorisme representa un esdeveniment històric radicalment nou. Abans podia donar-se en remots camps de batalla; ara es perpetra i s’incentiva dins de les mateixes ciutats europees. La batalla d’ allà és també aquí. Els mitjans de comunicació i internet asseguren una projecció universal a qualsevol acte sagnant; serveixen, paradoxalment, com a eines de propaganda del que denuncien. És la fi de la innocència dels pobles, d’ara endavant considerats col·lectivament i directament responsables de les accions dels seus governs. En l’època de la informació global, l’originalitat salvatge del terrorisme entra a totes les llars.

El cas específic del terrorisme “islamista”, emblema d’aquesta nova realitat històrica, no és un fenomen irracional, sinó la manifestació d’una estratègia refinada i pensada: busca utilitzar les debilitats, les contradiccions internes, les dinàmiques conflictives dels sistemes democràtics per fer-los esclatar. Apunta contínuament a dos objectius: el debilitament de la integració dels immigrants de confessió musulmana a Europa i la desestabilització dels fonaments de l’estat de dret. Es tracta de dos objectius estretament vinculats, ja que el que es busca és, d’una banda, impedir la construcció d’una ciutadania compartida i, de l’altra, accentuar el caràcter repressiu de l’estat de dret, cosa que nodreix inevitablement el discurs racista dels moviments d’extrema dreta.

Ara bé, les societats europees pateixen mutacions socials, culturals i confessionals profundes; es tornen més vulnerables, propícies a perillosos conflictes de tota índole. La crisi econòmica contraresta la integració de parts importants de la població pobra d’origen estranger; el malestar identitari creix com a conseqüència del rebuig que uns poden percebre respecte a la seva condició confessional; molts joves de famílies acabades d’immigrar encara no han experimentat l’aculturació suficient per identificar-se realment amb els valors de la societat d’acollida; el racisme vigent i la islamofòbia latent els exposen a estigmes i, de vegades, la relació conflictiva que resulta de la vigilància a priori que poden patir per part de la policia debilita la seva confiança en l’estat de dret. Els moviments integristes s’aprofiten d’aquest context per difondre una paranoia antioccidental, manipulant joves sovint psicològicament inestables. La quasi totalitat dels exàmens psicològics dels joves implicats en actes terroristes demostra sistemàticament perfils identitaris greument pertorbats.

Si el terrorisme pot reclutar candidats a Europa és perquè s’identifiquen amb la seva causa violenta, no només per donar-los una identitat simbòlica (puerilment romàntica i guerrillera) sinó també perquè rebutgen la seva marginació sociocultural en la societat occidental. Per descomptat, contrarestar la contaminació islamista vol dir afavorir la integració de l’islam tolerant; fer de l’islam europeu un vector de lluita contra els mestres de l’odi. Per això, entre altres mesures, s’ha de controlar, d’acord amb les organitzacions confessionals musulmanes, la formació i les predicacions dels imams, ja que tenen un paper clau en la direcció de consciència dels creients.

Però no s’ha d’oblidar que el problema de fons és al Pròxim Orient. Mentre no s’enfoqui una estratègia mundial per atacar les arrels del caos en aquesta regió, seguirà pendent l’amenaça de crims sagnants. La clau és a les mans de les grans potències; i la solució no és militar, és fonamentalment política. Rau en l’ajuda econòmica per desactivar les causes socials dels conflictes i per construir estats democràtics estables i pluralistes. Erradicar les causes de la guerra mundial subterrània que s’expandeix des del focus incendiari del Pròxim Orient és qüestió de voluntat política. El terrorisme no és un fatum inexorable.