La samarreta de Barcelona

Probablement, alguns dels veïns que protestaven contra la passarel·la de Louis Vuitton al Parc Güell tenen peces de roba o complements d’aquesta marca. La majoria, probablement, tampoc no té cap problema amb Louis Vuitton. Estem lluny d’aquells “indignats” que arran de la crisi del 2008 van aflorar i donar lloc a espais polítics de (suposada) extrema esquerra. Ara la reivindicació de classe no és només econòmica, com ho era aleshores, ni és exclusivament proletària. Ara la consciència de classe té més a veure amb la condició de veí, amb el respecte degut a aquesta figura. El barceloní que se sent ignorat o menyspreat, que veu que el barri se li arrabassa de les mans com Collboni amb la samarreta del Barça. Que veu com els espais es van regalant, vulgaritzant, despersonalitzant. No és només, ja, que al veí li costi continuar vivint a la ciutat, per la diferència creixent entre preus i salaris, sinó que sovint ja no hi vol viure perquè no la reconeix. El repte de Barcelona ja no té res a veure amb la seva marca. Ho he escrit més d’una vegada: Barcelona ja no ha de provar de ser més guapa, les guapes només tenen molts likes. Barcelona no necessita que se n’enamorin, sinó que l’estimin. 

Com que tothom a les enquestes diu que és de “classe mitjana”, no em referiré a aquest concepte tan indeterminat. Insisteixo que no parlem només del problema econòmic (que és creixent, i greu), sinó d’aquells professionals, comerciants, artesans, petits propietaris o assalariats que conformen el caràcter de la ciutat i que senten que ja no en són protagonistes. Els ofereixen Jocs Olímpics d’Hivern que ningú no ha demanat, Copes d’Amèrica que ningú no va a veure, pactes postelectorals contra natura que ningú no ha votat, superilles que ningú no ha negociat, tramvies per zones que ningú no reclama, noms d’aeroport que no representen ningú ni enlairen cap il·lusió, cocapitalitats culturals sense suc ni bruc, brutals increments dels lloguers dels quals ningú no ha estat avisat, una “ciutat dels 5 milions” com a alternativa que ni tan sols ofereix un bon servei de Rodalies… Sembla que tornem al model d’aquell Fòrum de les Cultures que ningú no comprenia, o d’aquell “referèndum” de la Diagonal que fou una burla. Aquesta nova indignació és poc identificable amb un partit polític concret, perquè és plural. Per entendre’ns: la majoria són les mateixes persones que van anar a votar l’1 d’Octubre i que no entenen que ara, des de llunyans fòrums al Cercle d’Economia, se les informi que cal girar full i que és normal que la policia les pegui. No, no barrejo pomes amb peres: són les mateixes persones. Persones que reclamen, simplement, parlar i ser escoltades. Existir.

Alguna cosa es va trencar, aquells dies, i no era només la relació Catalunya-Espanya. Alguna cosa molt lletja s’està deixant veure en el funcionament de la democràcia, de la representativitat política, de la manera de prendre les decisions: sí, les decisions s’han de prendre i els lideratges són importants. No cal votar-ho tot, l’assemblearisme no és cap solució, fins i tot els referèndums han de ser l’excepció. Lideratges i decisions. Però quan el ciutadà se sent tan menyspreat, tan expulsat, quan els efectes d’aquestes decisions i d’aquests lideratges són tan perjudicials per a la població autòctona fins al punt de sentir-se sota una mena de despotisme il·lustrat, de conjur de cortesans, d’alcaldes frívols i enginyers sense escrúpols, aleshores ja no tenim un problema d’"antisistemes", sinó de gent d’ordre, obedient, religiosa pagadora d’impostos, conscient de la importància de la llei i de la convivència i del seny i dels carrers on no es pot anar en bici, que de cop s’adona que la concòrdia que els proposen consisteix en el fet que ells no hi pintin res. Allò que era un conflicte nacional ara és també un conflicte local, que té a veure amb la representativitat i amb la resistència a una globalització mal entesa. Barcelona no és una ciutat d’èxit si expulsa, menysprea i desatén els seus. Una ciutat rica i guapa però sense ànima esdevé mediocre i insuportable. Un alcalde socialista hauria de ser el primer a adonar-se’n: no hi ha res més antisocial que governar d'esquena a la societat.

El que es va gestant a Barcelona és un xup-xup d’indignació ciutadana que ja no va exactament de diners, sinó de dignitat. Quatre coses molt simples: la gent vol ser protagonista de la seva ciutat, i reconèixer-la; a la gent no se l’enganya; a la gent no se li pega; ah, i torni’ns la samarreta.