1. OpenAI. “La cultura del món del desenvolupament tecnològic i l’enginyeria tendeix a afavorir un comportament Alfa, on vols ser el primer a treure alguna cosa nova o a obtenir un millor resultat. Això pot desincentivar treballar amb consideracions ètiques”. Ho diu, en una entrevista a El País, Margaret Mitchell, que ha estat a Barcelona i és reconeguda en el terreny de l'ètica i la intel·ligència artificial. Em sembla una consideració traslladable a molts altres camps de l’experiència. "Sempre més": el lema que fa de motor de la humanitat. Qui s’aturarà si pensa que pot arribar primer, que pot anar més enllà que els altres? En la recerca científica es pot fer més patent que en altres camps, però en definitiva és una expressió més de la voluntat de poder, que ha donat grans conquestes però també la pitjor de les catàstrofes: la pèrdua de la noció de límits, font de tants desastres ja sigui en la vida personal o en la social.
La intel·ligència artificial ens confronta una vegada més a aquest problema. I amb les incerteses de sempre: com i qui marca els límits? Però anem a parar allà mateix: qui té el poder de fer-ho?, i com impedir que n’abusi? Deia Montesquieu que la raó i la llibertat ens singularitzen com a espècie i ens donen la capacitat de pensar i decidir per nosaltres mateixos. En tot cas, és l’orgull de la intel·ligència com a capacitat determinant de la nostra condició. I, per tant, sentir parlar d’intel·ligència artificial genera un cert esglai. Què passa si pot més que nosaltres? Si el campió mundial d’escacs ja no pot guanyar una partida a la màquina, què serà de tots plegats? Fa por. I és lògic perquè estem escamats.
Qui tindrà el poder de governar-la? Com serà la vida humana en mans de la intel·ligència artificial? No són qüestions menors. Estem parlant del futur immediat, que avança a ritme frenètic. Esperar és fer tard. I la pregunta és qui ho controlarà? Què serà dels estats en el regne de la IA? L’espectacle de sortida i tornada que han donat Sam Altman i OpenAI no ha fet més que augmentar la confusió. I la sensació de risc.
2. Musk. Un detall que té poc a veure amb la qüestió anterior, però que dona indicis de cap on cal mirar. Elon Musk, l’home de X, un exhibicionista sense sentit del ridícul, si se’m permet l’expressió, figura emblemàtica dels poders econòmics globals, s’ha colat en el carrusel de visites a Benjamin Netanyahu. Què hi feia allà, amb voluntat de fer-se veure, enmig de la desfilada de dirigents polítics mundials? ¿Fer-se perdonar un missatge antisemita que va provocar fuites a la xarxa? Per saber on va el món, cada cop és més important seguir la pista dels que tenen poders que salten les fronteres i incideixen en les guerres i en les paus. De moment, Musk ha entregat a Israel el control de la xarxa Starlink a Gaza. Demostració de poder i acatament a la vegada. Així van les coses.
3. Ridley Scott. He vist la pel·lícula de Ridley Scott, amb aquest ritual obsessiu de la teatralització de batalles clàssiques que tant agrada a alguns directors. Minuts i minuts perduts en l’exhibició d’un festival de violència a través de paisatges vestits d’un deix romàntic aclaparador que et fan venir ganes d’aixecar-te i marxar. Una absurda mitificació de la guerra que no porta enlloc. Vaig sortir-ne amb la sensació, inicialment compartida amb els companys d’aventura, que la pel·lícula era d'una grandiloqüència banal, sense cap ni peus. Napoleó com a pretext de l’enèsim superespectacle de Scott (i en té algun de bo, tot cal dir-ho). Tanmateix, després de mastegar una mica més el que havia vist, es va anar imposant la idea que, en el fons, el resultat del joc de Ridley Scott era una dràstica desmitificació de Napoleó. N’ha fet un personatge sense cap empatia, amagat darrere un rostre anodí d’home sense altre atribut que la voluntat de poder, que va de cop d’estat en cop d’estat, d’exili en exili, que es divorcia per tenir un hereu que no tindrà, fins a l’esfondrament.
La desmitificació d’un personatge que Ridley Scott despulla confirmant que a la història el carisma és el poder i el relat que n'emana. I encara més abans de la societat de la imatge. Els súbdits no havien vist mai la cara de Napoleó.
