Salveu al soldat Mas

Com vostès deuen saber Salveu al soldat Ryan és un film que se situa en el desembarcament de Normandia i els dies posteriors. (Si volen continuar llegint, els adverteixo que hi ha spoilers ). La seqüència inicial, el desembarcament nord-americà a la platja d'Omaha, està considerada la millor translació a la pantalla d'un episodi bèl·lic. Les imatges són tan crues, la violència tan extrema, que al final d'una seqüència tan llarga i pertorbadora l'espectador només pot arribar a una conclusió: que la massacre anul·la qualsevol victòria.

Vostès em perdonaran la metàfora fàcil, però tinc la sensació que aquest país acaba de viure un desembarcament a Omaha. Amb un afegit: que les tropes sobiranistes van posar un peu a la platja i, pel que sembla, ningú s'esperava (!) que des del búnquer hi hauria gent disparant a tort i a dret. I, com al film, la victòria ha estat tan dolorosa que obviem un detall fonamental: que la platja ha quedat en mans dels sobiranistes, i no dels altres.

No fa gaire vaig preguntar a un periodista escocès per la principal diferència que veia entre Escòcia i Catalunya. "Que a Escòcia -em va contestar- la gent votarà amb la butxaca i a Catalunya, en canvi, el debat és passional". Segurament tenia raó. Per això l'endemà de les eleccions els mitjans de Madrid estaven eufòrics i els catalanistes abatuts. Però la premsa estrangera, d'un to molt diferent, sap que l'endemà d'unes eleccions no hi ha sentiments, només números.

Un dels mèrits narratius de Salveu al soldat Ryan és que l'autèntica aventura comença després de la batalla. La victòria a la platja va ser tan ajustada, i confusa, que alguns soldats van quedar rere les línies enemigues. Entre ells Ryan, un paracaigudista que ja havia perdut tres germans al camp de batalla. L'alt comandament ordena a Tom Hanks que hi vagi i rescati Ryan. Hanks obeeix amb disgust: sí, tots formen part del mateix exèrcit, però la seva solidaritat elemental la dedica a l'esquadró que comanda, que haurà d'arriscar-se innecessàriament per Ryan. De vegades la realitat imita la ficció amb tanta fidelitat que n'hi ha per pixar-se de riure: si posem un casc militar al senyor Junqueras ja tenim l'actualitat convertida en una pel·lícula.

Aquest és un país amb unes virtuts innegables: som receptius, integradors, tolerants i solidaris, i són precisament aquests valors els que ens han permès continuar existint com a comunitat humana. Les mateixes estructures que ens neguen i oprimeixen, paradoxalment, han forjat aquest caràcter. Tenim genis. Som naturalment imaginatius: només el català pot compaginar, amb alegria i coherència extrema, la reivindicació d'un estat propi amb l'odi a les fronteres.

Però també tenim defectes, i greus: entre nosaltres hi sovintegen els inconstants i ploramiques. Quan ens il·lusionem, tenim una capacitat, gairebé infinita, per no voler veure els obstacles que ens separen de la fita il·lusionadora. I aquesta mateixa societat que proclama el seu amor per l'esforç cau en el desànim amb una facilitat tristíssima. Aquí tothom remuga. Ens acusen de dir que la culpa de tot sempre la té Madrid. És un tòpic fals, és exactament a l'inrevés: el gran problema dels catalans és que tendeixen a creure que tots els mals provenen d'ells mateixos i, en conseqüència, són irresolubles. La por, i la por al ridícul, massa sovint, ens paralitzen. Rondina i gemega el català per l'absència d'un líder fort. Però quan algú, generós i abnegat, s'hi ofereix, entre tots l'apunyalem i, a sobre, ho fem, quina mesquinesa, amb l'orgull del tiranicida.

Ja ho deien els antics: les victòries amaguen les autèntiques virtuts dels combatents. Allò que posa realment en evidència el geni d'un guerrer és la derrota. Quan després de moltes peripècies Tom Hanks per fi troba Ryan rep una sorpresa fenomenal: Ryan vol continuar lluitant. I, en efecte, lluiten plegats. I vencen. Però la victòria té un preu espantós: la mort de Tom Hanks, que en el seu últim instant xiuxiueja: "Ryan, sigui digne de tot això". I així, mitjançant la paraula, es produeix una transferència perfecta entre el sacrificat i el salvat. Ja no importa qui és qui, la victòria final, ara sí, dona sentit a tot el dolor que ha costat obtenir-la. Fins i tot aquell atroç desembarcament a Omaha.

Sí, ja ho sé, ni el senyor Junqueras ni el senyor Mas estarien gaire d'acord en els seus papers. Doncs mirin, és molt senzill: la diferència entre la vida i una pel·lícula és que a la vida pots fer canvis en el guió.

Però per l'amor de Déu: no en facin gaires.