Salvem la nació

En un període d’un any els catalans haurem viscut un cicle electoral complet. Eleccions per escollir els governants locals, eleccions anticipades a Corts generals, eleccions al Parlament de Catalunya i finalment al Parlament Europeu.

Haurem escoltat grapats de posicionaments polítics fets en clau electoral que haurien de ser propositius. Però, lluny de trobar posicionaments clars, cada dia ens endinsem més en la incertesa i l’ambigüitat, i veiem que no s'aborda la dissecció necessària de la complexitat ni s'evita la volatilitat del debat públic –el gest del president Sánchez, en aquest sentit, ens convida a reflexionar.

Seguim mostrant-nos incapaços d'aclarir-nos en temes globals o en el procés d'implantació de sistemes energètics diferents que acabin amb l’espiral destructiva de l’acció humana extractiva. Pensem que la no instal·lació d’un parc eòlic en una petita serralada és un èxit, pitjor encara, una victòria.

L’intens debat viscut aquest darrer any, un període electoralment complet i complex, ha evidenciat que alguns confonen la igualtat amb l’homogeneïtat, potser per no acceptar que les desigualtats estan creixent. I, així, esdevenen incapaços tant de fer propostes serioses sobre la gestió de la gran diversitat de catalans que viuen avui al Principat, com de dirigir-se a les diverses maneres que conviuen avui en el sentiment de catalanitat. Cada formació parla per als seus convençuts, per satisfer una voracitat dialèctica, i creu que la desqualificació de l’adversari és el seu principal escut. Però sense polítiques de reconeixement de les diverses catalanitats, difícilment aconseguirem el reconeixement nacional que volem per a Catalunya.

Abans de l’anomenat Procés hi havia un sentiment que unia la immensa majoria de catalans. Cadascú es vinculava a la nació com bonament podia, però sentia un orgull col·lectiu per tot allò que ens feia avantguarda pedagògica, cultural, tecnològica, social. Catalanoparlants i castellanoparlants defensàvem la llengua pròpia com un patrimoni llegat per les generacions resistents per servar-lo i engrandir-la. En un temps en què les majories parlamentàries eren més àmplies, en què les ideologies eren més clares i definides, l’arrelament a la terra on vivíem i treballàvem, on vèiem créixer i madurar els fills, era la pàtria. Ara, però, és hora d’adonar-nos que el temps de grans majories trigarà a tornar, i que l’aiguabarreig ideològic afavoreix els que sempre han dit que ni dretes ni esquerres –perquè eren de dretes.

En aquesta campanya que ha de determinar la composició del Parlament de Catalunya i el futur govern de la Generalitat, tenim l'oportunitat d'acceptar tots que Catalunya és avui hereva d'uns temps convulsos en què buscàvem un estat inexistent i hem anat perdent la nació. Si ho acceptéssim, potser sortiríem de l’ambigüitat en temes tan importants com l’escola, la salut, la xarxa social, la integració.

Catalunya és hereva de temps convulsos, de veritats absolutes –que vol dir dogmes–, de frases màgiques que si no les fas lletania no ets pura. Ja hem viscut massa temps de bons i mals catalans. La millor Catalunya, avui, és la ciència fotònica, la teràpia cel·lular que hauria de reactivar la resposta antitumoral del glioblastoma, els pagesos que saben adaptar-se als nous requisits ambientals, els artesans que malden per salvar patrimoni desemparat. I també ho són tots els ciutadans que paguen les conseqüències del fet que ningú s’atreveixi amb una reforma de la funció pública que millori els serveis i permeti convertir els ajuntaments en una finestreta única i eficient. Aquesta millor Catalunya està plena de talent esgotat i mal pagat de procedències molt diverses. Aquesta Catalunya ha après a descartar camins polítics que permeten gaudir de paisatges esplèndids i escoltar clams patriòtics, però que acaben en cingleres intransitables i desànims col·lectius letals. Aquesta Catalunya és europea, d’una Europa que es pensa i es repensa. Una Europa on les vides ressonen sota les bombes. Els europeus han estalviat durant els anys de pandèmia, i ara se’ls ha de garantir estabilitat perquè inverteixin en revifar els polígons industrials decadents. Posar-se a l'última energèticament i digitalment no és una moda, és una necessitat. El temps de les decisions estratègiques passa molt de pressa i no convé allargar les indecisions durant gaires campanyes electorals.

Els candidats ens parlen d’un món més petit, i des d’un món petit. La geopolítica que condiciona els mercats de l’energia i les comunicacions està absent d’aquest debat encès, estèril i recriminatori.

Necessitem "convertir el vell dolor en amor", com deia el poeta. Necessitem que les angoixes esdevinguin projectes, que de les fòbies en neixin idees sòlides, que els ressentiments es converteixin en coneixements (o respecte al coneixement). Potser llavors els catalans desanimats recobraran l’esperança d’un futur millor. Això és el mínim que podem exigir a la política. Cal mirar lluny per ser eficients a cada passa.