És evident que ens ho hem de fer mirar. No és normal que s’adori una reina com també és inconcebible que es veneri un papa o un dictador o totes tres coses alhora, encara que uns hagin hagut de posar alguna cosa més que la partida de naixement per arribar al seu destí. No té cap sentit que hagin existit i que encara existeixin famílies que representen un anacronisme tan recalcitrant com les famílies reials. Una colla de pijos que es pensen que estan per sobre dels altres només perquè tenen més noms i més cognoms i un vestidor en forma de persona que els estreny el cinturó en el sentit més literal del terme. En el metafòric, la casa és gran. I els palaus, encara més. Qui paga no mana. És evident que ells sols no sostindrien els seus regnes, necessiten la complicitat dels representants de l’ordre establert que els atorga aquest poder i l’estratègia, que porta segles funcionant, de fer que la submissió i les reverències siguin una virtut. Es nota que no tenen mal de genolls. Però com és que aquestes famílies de vividors no només no desapareixen sinó que es reprodueixen prou perquè les dinasties s’allarguin de generació en generació? Es nota que arriben amb tranquil·litat a final de mes. I que els seus acòlits també es reprodueixen, com si l’educació consistís a transmetre als seus fills aquesta adoració de les divinitats mortals. Algú ha de mantenir l’ordre. Això és evident. Però que sigui una minoria és sempre molt xocant. És una minoria?
La reina d’Anglaterra, pel seu càrrec, i el seu càrrec és l’únic que coneixem (oblidem tot el mal que ha fet The Crown, que és infinit), és un personatge sense llums, només té ombres, com totes les reines que es mantenen en el càrrec. Som nosaltres que posem llum a uns sentiments imaginaris i a la construcció d’aquests personatges. Som nosaltres que fem cues de quilòmetres per retre homenatge a una persona morta i per assistir a una comèdia que és un drama i que és una comèdia i que torna a ser un drama. No és estrany que ens deixem emportar per l’espectacle, per la litúrgia, ho fem constantment, deixem que la vida se’ns ompli de rituals tradicionals i encara ens n’inventem de propis per sentir-nos originals. Però confio que hi ha una mirada amb sentit crític i de l’humor que es passeja per tota aquesta desfilada de disfresses ridícules i d’éssers culpables que els altres humans perdonen, com si no fos un agreujant l’abús de poder. I sé, també, que hi ha un ambient de respecte profund per aquesta caterva de paràsits que ni tan sols saben fer correctament el seu paper. Això ho envejo. La seva capacitat per fer-ho malament i no haver de suportar el pes dels errors, que els fans disculpen disciplinadament pel pes que suposa aguantar una corona que val molt més que tots els mals que ha fet la colonització i més enllà. Encara sort que l’Àfrica ha recordat els seus morts en la mort de la reina.
A Espanya sempre s’ha intentat vendre el rei Juan Carlos com una persona clau de la transició democràtica. Té mèrit que s’hagi comprat un relat que consistia a continuar acceptant les ordres del dictador (atado y bien atado) i que el campechano no hagi caigut en una desgràcia relativa fins ara. Molt relativa. Ni desgràcia. Per això ens hem de continuar preguntant pel paper que ens han atorgat a nosaltres en el manteniment d’aquest muntatge que ja no serveix ni per explicar contes. En el preu que es paga per anar-hi manifestament en contra. I recordar que si nosaltres no els fem fora, ells no marxaran mai. Que som aquí per defensar les granotes.
