Qui salvarà el català?
La formulació, que veig utilitzada en alguns mitjans de comunicació, em desplau: ¿realment, el català necessita ser “salvat”? ¿Es troba, per dir-ho en els mateixos termes del diccionari de l’IEC, en una situació en què li calgui ser preservat “de la mort, de la destrucció, de la ruïna, d’un perill segur, d’un mal qualsevol”? Fins i tot admetent que per a la salut del català el pronòstic pot ser més aviat pessimista, com a malalt el que vull és un diagnòstic al més fiable possible. I no l’acabo de veure enlloc.
Hi ha dos factors, en particular, que veig sovint menystinguts en les anàlisis més o menys catastrofistes. El primer és el demogràfic. Vivim en un país que ha estat constituït per la immigració. En un llibre que acaba de sortir, Catalunya 3D: demografia, diversitat i democràcia (L’Avenç), el demògraf Andreu Domingo ens recorda que des de l’inici del segle XXI la població nascuda a l’estranger resident a Catalunya passa de poc més d’un quart de milió de persones a més d’un milió i mig l’any 2022, “quintuplicant-se’n el pes relatiu, tot passant del 4% de la població total inicial al 20,5% en l’actualitat”. Si hi afegim els descendents d’almenys un progenitor nascut a l’estranger, tindrem que “la proporció de persones vinculades a la immigració internacional [augmenta] fins a poc més de la quarta part de la població resident a Catalunya”. En canvi, quan es repassen les dades de la disminució de l’ús social del català, no se sol tenir prou en compte un impacte demogràfic d’aquesta tal magnitud, en l’espai d’escassament vint anys. Cal afegir, al respecte, que els instruments que tenim per acollir la nova immigració (ensenyament, urbanisme) són infinitament superiors als que tenia la societat catalana per “integrar” la immigració espanyola sota el franquisme. Amb el benentès, això sí, que no podem deixar la responsabilitat d’aquesta qüestió solament a l’escola, sinó que ens cal traslladar al conjunt de la vida social allò que volem que passi a l’escola; perquè, si no, el que passa a la vida social acabarà passant a l’escola.
L’altre element que trobo a faltar en moltes de les anàlisis que llegeixo és el factor de classe social. Els percentatges de l’ús social del català disminueixen, en efecte, però no podem fer-ne només una anàlisi quantitativa. La xifra màgica del llindar del 30% de parlants per sota del qual una llengua desapareix, esgrimida sovint per lingüistes com Maria Carme Junyent, pot ser vàlida per a una llengua africana però difícilment per al català: allà on el català ha efectivament desaparegut és a la perifèria, allà on ha estat associat (des d’Alacant a Perpinyà, passant per l’Alguer) a la llengua dels pagesos i, en darrer terme, dels pobres. Ningú que visqui i treballi a l’Eixample barceloní, com és el meu cas, creurà que el català és una llengua en vies d’extinció.
Hi ha un tercer factor respecte del qual també trobo a faltar finor analítica, i és l’afirmació, més o menys explicitada, que el retrocés del català obeeix també a raons polítiques, en la mesura que se l’identifica amb l’independentisme. Sens dubte ens caldrien més estudis, però avanço la meva inquietud perquè la resposta simple a una pregunta complexa sigui que el català s’ha tornat “antipàtic” per a una part de la població arran del Procés; en tot cas, faríem bé de recordar que, enfront de la proposta cívica del sobiranisme per fer un estat (més enllà de si era viable o no), l’espanyolisme reacciona amb una resposta identitària i, de vegades, etnicista (només cal recordar els càntics de “Yo soy español, español, español” amb què Ciutadans celebrava, en altres temps més gloriosos, els seus resultats electorals). ¿El català, doncs, s’ha de despolititzar? Parlem-ne. La recuperació de la llengua catalana a partir del 1977 té molt a veure amb el fet que el català era la llengua de l’antifranquisme i, per tant, la que s’identificava amb la llibertat. ¿Ara ha deixat de tenir aquesta consideració? ¿I ho hem d’atribuir a la política, o és que, com en tants altres àmbits de la vida social, estem permetent que el mercat ens imposi les seves lleis homogeneïtzadores i contràries, per definició, a la diversitat?
Se m’acaba l’espai, però no m’oblido de respondre a la pregunta del títol: el català se salvarà mentre a la societat catalana siguem capaços de mantenir en funcionament l’anomenat “ascensor social”. I fa massa temps que és un ascensor que s’espatlla massa sovint. Això és el que ens hauria, prioritàriament, de preocupar.
