Salvar la unitat d’Espanya més enllà de la llei

Des que fa uns anys les institucions autonòmiques catalanes van emprendre el camí del sobiranisme en el que es coneix com el Procés, els poders centrals de l’Estat van optar per la resposta judicial. En comptes d’obrir cap tipus de negociació política es va preferir des del principi que fos el Tribunal Constitucional el que prohibís no ja la realització d’un referèndum consultiu sinó fins i tot que al Parlament es pogués parlar, encara que fos sense efectes jurídics, de res relacionat amb l’eventual autodeterminació de Catalunya. El forrellat judicial va portar a unes decisions molt discutibles dels líders independentistes, que van fer que el Procés s’anés radicalitzant fins a sortir definitivament del camí legal i constitucional. Ara és el Tribunal Suprem el que ha enjudiciat els fets de fa dos anys. No hi ha cap dubte que amb l’organització del referèndum inconstitucional, l’1 d’Octubre es va cometre un delicte de desobediència. El van reconèixer els mateixos encausats. El més sorprenent ha estat que l’alt tribunal ha anat molt més enllà.

La sentència està especialment treballada a la primera meitat, que es dedica a intentar aclarir dubtes sobre la vulneració de nombrosos drets fonamentals. Com que ha estat dictada en primera i única instància pel Tribunal Suprem, cap altre tribunal podrà revisar la decisió relativa a la culpabilitat o innocència dels acusats. No obstant això, sí que és previsible la intervenció tant del Tribunal Constitucional com del Tribunal Europeu de Drets Humans. Aquests tribunals han de limitar-se a verificar si en el procés judicial s’han lesionat drets fonamentals dels acusats. Així, l’obstinació del Suprem en argumentar sobre el respecte als drets segurament no obeeix tant a la preocupació dels seus set magistrats per mantenir-se en l’estricte marc de la Constitució com al temor a una possible revocació. Argumenten especialment sobre les qüestions que podrien portar a una condemna europea, perquè a hores d’ara no queda ni una ànima càndida a Espanya que imagini tan sols la possibilitat que el Tribunal Constitucional corregeixi algun detall del que ha dit el Suprem.

Davant d’això, els capítols de la sentència en què s’aborda el cor de la decisió estan cridats a deixar insatisfet qualsevol jurista mínimament exigent. Els arguments per explicar per què van cometre els delictes de sedició i malversació són febles. Potser perquè el Suprem sap que en aquest punt ningú podrà corregir-lo.

Aquest apartat comença descartant que s’hagi incorregut en un delicte de rebel·lió. I ho fa amb evident desgana. Sustentar la condemna en una rebel·lió negada de manera massiva per la doctrina jurídica espanyola debilitaria l’autoritat moral de la sentència. Al mateix temps, sembla que el tribunal vol acontentar especialment aquest públic unionista convençut que el Procés va ser un cop d’estat. Per això, com el millor dels trilers, s’inventa l’argument que hi va haver violència però que no va ser rebel·lió perquè els líders del Procés eren tan sapastres que amb violència i tot no tenien força ni determinació suficient per doblegar l’Estat. Els absol de rebel·lió per inútils i mentiders: ni valen per a rebels, ni volien realment la independència. Poques vegades s’ha vist una absolució construïda tant des del menyspreu i la humiliació política de les persones absoltes.

No obstant això, aquesta pirueta situa els jutges davant l’abisme. Si no hi va haver rebel·lió i tot el Procés va ser un farol o un simple aldarull, resulta complicat justificar una condemna tan dura com exigien des del primer dia els poders fàctics espanyols. Aquí és on la sedició surt al rescat. Es tracta d’un delicte definit de manera ambigua, però castigat amb una pena severa. La lògica ens diu que un càstig tan dur no pot aplicar-se a qualsevol acte massiu destinat a impedir l’aplicació de les lleis o que les autoritats exerceixin les seves funcions. La clau no està en la finalitat, sinó en l’acció castigada: un alçament tumultuari. En bona lògica un alçament significa un aixecament massiu de la població: un moviment que aspiri a la subversió definitiva de l’ordre jurídic vigent. No obstant això, en la línia de menysprear el Procés, el nostre tribunal rebaixa els requisits; passa per alt la idea d’alçament i defineix la rebel·lió basant-se en la mera intenció tumultuària d’inaplicar les lleis. És, tal com apareix en la sentència, una desobediència o resistència a l’autoritat (delictes castigats amb una pena ínfima) que s’organitza mitjançant una pluralitat d’actes concertats. No n’hi hauria prou amb desobeir un dia la policia o amb protestar una vegada per un escorcoll, cal que es faci de manera coordinada en diferents moments i llocs amb la finalitat última d’aconseguir que no s’apliquin les lleis. Està definint, sense dir-ho, l’estructura de qualsevol moviment popular de desobediència civil.

Així, aquesta controvertida decisió ve a establir, mitjançant la interpretació creativa, un nou delicte, mai abans aplicat d’aquesta manera, que persegueix amb extrema duresa els moviments de desobediència civil. A partir d’ara el ciutadà que en una manifestació desobeeixi les ordres policials d’anar-se’n a casa, o el que impedeixi l’entrada a un domicili de la comissió judicial que ve a desnonar els seus ocupants, estarà cometent com a màxim un delicte de desobediència o resistència. Castigats sense penes de presó. Però si fan això mateix en el marc d’un moviment organitzat que aspira a pressionar les autoritats per canviar alguna llei o promou la desobediència contra elles estarà incorrent en delicte de sedició i podrà acabar entre cinc i quinze anys a la presó.

És cert que el Tribunal Suprem posa especial èmfasi en el càstig als que organitzen o convoquen la desobediència massiva, però això no és sinó una estratègia utilitarista: en aquest tipus de moviments no és eficaç empresonar milers o milions d’activistes, només es reprimeix els líders.

Amb tot el que s’ha dit, és evident que la sentència planteja molts problemes. Problemes jurídics, però també polítics. No es tracta només de la pena imposada, encara que aquest assumpte no sigui intranscendent: als líders de dues organitzacions socials que es van limitar a convocar manifestants per protestar per un escorcoll judicial i a cridar a resistir-se pacíficament per evitar que la policia retirés els efectes d’una consulta popular els castiga amb nou anys de presó. Al costat d’ells, a la presidenta del Parlament la condemna a onze anys i mig sense que, per molt que un rellegeixi la sentència, sigui capaç de trobar una explicació raonable per a això. Un es queda amb la impressió que la sentència es construeix per justificar unes penes que compleixin una determinada funció política, demostrant la duresa de l’Estat, i no al revés. Però això té a veure amb la funció política de la decisió i amb el seu efecte descoratjador de l’exercici de drets fonamentals com el de reunió.

Des del punt de vista jurídic, el més cridaner és la dissociació entre la llei i la voluntat democràtica reflectida al Parlament espanyol. La Constitució espanyola diu que la llei és l’expressió de la voluntat popular. Això es concreta en el fet que les Corts són les úniques legitimades, en virtut de la seva legitimació democràtica popular, per establir per majoria absoluta els delictes i les penes. Quan el legislador espanyol redacta i aprova la descripció de la conducta castigada com a rebel·lió, atribuint-li una pena determinada, no busca la criminalització dels moviments de desobediència civil pacífica. En cap moment l’òrgan legítim que ho pot fer ha establert que els líders d’un moviment civil organitzat que busca la no aplicació de determinades lleis mitjançant la desobediència massiva a aquestes lleis puguin ser empresonats al voltant d’una desena d’anys.

És el Tribunal Suprem el que reinterpreta el precepte de la sedició amb la finalitat específica de poder castigar els líders independentistes. En fer-ho introdueix una nova norma penal en l’ordenament i proscriu moviments polítics que fins ara eren mereixedors de penes lleugeres i sancions essencialment econòmiques. Ha canviat la llei sense que hi intervingui el Parlament, i això, cal dir-ho ja, és una fallida de l’estat de dret.

L’estat de dret es basa en l’imperi de la llei, no en l’imperi dels jutges. Si el poder judicial no aconsegueix autolimitar-se i restringir la seva competència sense envair la de la resta de poders de l’Estat, tota l’estructura democràtica corre el risc de convertir-se en una simple forma buida. Difícilment pot exigir legítimament a la ciutadania respecte a les seves decisions un poder judicial que s’extralimita i manipula les normes jurídiques al seu gust amb objectius propis.

Dit això, l’amenaça al nostre estat de dret per part d’un Tribunal Suprem que assumeix funcions que no li corresponen només té remei des de l’estricta observança per la resta d’actors, incloent-hi la ciutadania, de les mateixes normes marc que ells vulneren. Fora de l’estat de dret només hi ha violència i misèria. Tot i que la sentència obri una esquerda en la distribució constitucional de poders, la nostra obligació ara és tornar a tancar-la i revertir la situació. L’objectiu essencial de la política espanyola en aquest moment no ha de ser només resoldre el conflicte a Catalunya, sinó evitar que els jutges assumeixin un paper que no és el seu.