Tornem a ser l’oasi català protegit del cicló polític peninsular. Potser, en lloc d’oasi, hauríem de parlar d’ermot, un descampat informatiu que fa que els analistes mirin enfora per amarar-se d’actualitat de la bona, de la que fa glatir. Mazón, Sánchez, Ayuso, Trump, Musk, Netanyahu, aquests són els noms propis del moment, també de Barcelona estant. Els únics catalans que ocupen portades són els jugadors del Barça. Com a l’època de Cruyff (del Cruyff jugador, el del tardofranquisme). Amb la fi del Procés Sobiranista es va acabar un període de singularitat; hi havia una carpeta catalana a les redaccions, als ministeris i als despatxos amb moqueta. Es debatia l’estatus del país, també a peu de carrer, i potser el debat no estava ben plantejat, potser era embafador i eixorc, tot el que vulgueu. Però la gent, per a bé o per a mal, se sentia concernida pel futur del país, mentre que ara aquests neguits els hem externalitzat. Hem preferit deixar les regnes del nostre destí col·lectiu i mirar els toros des de la barrera.
Ho sé de primera mà perquè els guionistes del Polònia cada cop pateixen més per posar l’actualitat catalana al centre de la diana, per parodiar situacions i personatges d’aquí, com és la seva vocació. Els costa molt, perquè la classe política catalana actual és discreta i ensopida, no hi ha consellers amb perfil públic (això, d’acord, ja passava a l’època d’Aragonès), la política “autonòmica” no dona gaire de si, i encara sort que l’independentisme dona munició amb les seves batusses internes. Però una sàtira que s’ocupa més de l’oposició que del govern va coixa, no pot fer bé el seu paper.
Potser és una anàlisi exagerada perquè aquesta setmana han coincidit dos grans terratrèmols informatius –València i Trump–, però crec que tots estarem d’acord que Catalunya ha perdut presència, que viu en una mena d’exili informatiu banyat en l’escepticisme dels electors, que han plegat veles després d’anys de sobreexcitació per la creença –tristament errònia– que el futur polític del país depenia dels seus vots. Ara, la convicció general és que el futur del país depèn del que passi a Madrid, i aquesta és la clau de volta de l’èxit del PSC de Salvador Illa. També és un dels motius que explica la seva discreta posada en escena: el president està convençut que el mar en calma i la desafecció l’afavoreixen, almenys mentre els seus adversaris no recuperin el tremp.
Però a Illa l’interessa, i molt, el debat polític espanyol. Creu que la supervivència de Pedro Sánchez és una qüestió de vida o mort. Està segur que l’onada conservadora que ve no només és una amenaça global, sinó que, a Espanya, també pot convertir en dogma el panmadrilenyisme de Díaz Ayuso, que, entre d’altres coses, pot condemnar Barcelona i Catalunya a la subsidiarietat, per no dir a la marginalitat. I com que Illa no preveu cap futur per a Catalunya fora de l’òrbita espanyola, creu que el millor servei que pot fer la Generalitat és reforçar Sánchez i facilitar-li el suport dels nacionalismes perifèrics. Són uns socis incòmodes i potser indesitjats, però és que no n’hi ha d’altres.
Potser per això el més rellevant que sabem del govern Illa, passats els famosos cent dies, és que s’ha compromès –a contracor– a impulsar un sistema de finançament singular per a Catalunya. Ni tan sols és idea seva. De moment, no hi ha cap projecte de país en majúscula, cap estratègia nacional, que no passi per Pedro Sánchez. I com que Sánchez tard o d’hora caurà, aquesta estratègia és una temeritat insòlita per a un president que, per damunt de tot, presumeix de no ser un temerari.
