Si l'hem de definir amb una metàfora, Carlos Mazón seria un nap de la política, cultivat als extensos camps que el Partit Popular té parats des de fa dècades al País Valencià (val la pena recordar que el pare de la denominació Comunitat Valenciana va ser un diputat de la UCD, Emilio Attard, que anys després va reconèixer que aquest nom era “una imbecil·litat”). Mazón va entrar en política com un de tantíssims vividors que sap que, sota el cobert del PP, s'hi pot viure còmodament i sense haver de fer massa feina. I li va funcionar: a vint-i-cinc anys, tot just acabats els estudis de dret, ja era director general de l'Institut Valencià de la Joventut, i formava part del cercle d'influència de Zaplana. El nap va ser alimentat amb les aigües de la corrupció més descarada i ufanosa, la dels anys de glòria valenciana del PP.
Tot li va anar bé fins que va arribar a president de la Diputació d'Alacant, càrrec on encara podia seguir fent el que millor se li donava: cobrar sense fer res, i passant inadvertit. Els problemes van venir quan a la seu de Génova van tenir necessitat de fer veure que actuaven contra l'escàndol de la Gürtel i van decidir fer fora l'aleshores presidenta del PP valencià, Isabel Bonig, i a algú se li va acudir substituir-la per Mazón. Això el va convertir en candidat a la presidència de la Generalitat Valenciana, i la resta és història. Una trista història.
Ara ens trobem en un punt que cada nova informació que surt sobre el president valencià i la seva gestió (de la DANA en particular, però també del govern en general) causen una mescla de perplexitat i vergonya aliena. Després d'haver intentat donar la culpa del desastre de fa una setmana literalment a tothom (els meteoròlegs d'Aemet, els militars de l'UME, els enginyers de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer), i d'haver-se mostrat com un personatge sense nord ni criteri, disfressat penosament amb una armilla vermella per fer veure que feia alguna cosa, ara el seu partit considera que ha arribat el moment de tancar files al seu voltant. L'han amonestat perquè no torni a donar les gràcies a Pedro Sánchez, que naturalment és el gran culpable de tot. Tampoc ha dit ni piu del fet —extraordinàriament greu— que el president del govern espanyol fos víctima d'una agressió en què va perillar la seva integritat física, el passat diumenge a Paiporta. En comptes d'això li reclama 31.400 milions d'euros, una xifra posada damunt la taula amb una total arbitrarietat (podia haver estat més alta, o més baixa, perquè no es basa en cap càlcul seriós), només perquè la premsa de la dreta espanyola la pugui anar fent sonar juntament amb la impresentable carretada d'insults que s'han acostumat a expel·lir diàriament a diaris, xarxes i canals de ràdio i televisió.
Les víctimes, i tota la població, segueixen desateses i exasperades, mentre la versió més bruta de la política segueix disparant mentides a un volum eixordador. Naturalment que Mazón hauria d'anar a judici. En comptes d'això, ves que no li facin un homenatge.
