Salvar l’estat del benestar

Després de dos anys de pandèmia, una de les poques coses clares que emergeixen de l’experiència és que en les properes dècades haurem de dedicar més recursos a la sanitat pública.

Aquesta constatació posa més difícils les coses als governs occidentals, que ja s’enfrontaven al problema de com finançar el sistema públic de pensions amb una població que envelleix molt ràpidament. Aquest problema és especialment greu a Espanya, on la taxa de fecunditat és de les més baixes del món. Perquè el lector es faci una idea de la magnitud del problema, si suposem que la població d’entre 20 i 64 anys ha estat mantenint la resta de la població, si fa vint anys hi havia 1,7 d’aquests per cada dependent, d’aquí vint anys només n’hi haurà 1,2. L’allargament efectiu de l’edat de jubilació en dos anys representarà una millora molt limitada, ja que la proporció, el 2052, seria només d’1,3.

A Espanya -i molt particularment a Catalunya- aquestes dificultats s’afegeixen a la necessitat de dedicar més recursos a l’ensenyament, ja que -contràriament al que indica la frase, mil vegades repetida, de “la generació més ben preparada de la història”- el cert és que la nostra població jove està excepcionalment mal preparada en relació al context europeu.

Els conflictes polítics a Espanya en les properes dècades adoptaran formes imprevisibles, però no tinc cap dubte que el seu substrat fonamental serà el finançament del sistema públic de pensions, de la sanitat pública i de l’ensenyament públic. I tot això en el marc d’un procés de descarbonització que exigirà un esforç inversor considerable.

Com protegir l’estat del benestar de les inexorables retallades que l’amenacen?

El passat ens indica que una de les temptacions en què pot caure l’esquerra serà confiar en la màgia del blindatge legal: fer aprovar lleis que determinin que les pensions es revaloritzaran automàticament amb el cost de la vida i que l’ensenyament i la sanitat públiques rebran un determinat percentatge -creixent- del PIB. Que aquestes lleis poden arribar a aprovar-se ho sabem, perquè ja s’han aprovat en el passat i perquè per a un polític que ha de revalidar la seva posició a les urnes resulta dificilíssim oposar-s’hi. Però també sabem que aquestes lleis -passada l’eufòria inicial- no garanteixen res.

L’única manera de protegir de debò l’estat del benestar consisteix en fer un prolongat esforç per assegurar que la població en edat de treballar ho fa, que el treball està prou ben remunerat perquè tots els treballadors puguin assumir el pagament de prou impostos i, finalment, per assegurar que els beneficiaris dels serveis públics són els que han de ser i que no se’n beneficien més del que és raonable.

Els politòlegs utilitzen l’expressió how to get to Denmark (com arribar a Dinamarca) per expressar les dificultats que experimenta qualsevol societat per dotar-se d’institucions polítiques eficaces, transparents i insubornables. Tres característiques del mercat laboral d’aquell exemplar país ja ens posen de manifest que el seu estat del benestar descansa sobre bases més sòlides que el nostre: la taxa de desocupació rarament hi supera el 5%, no hi ha llocs de treball mal pagats (el salari mínim establert en la negociació col·lectiva és de 14,3€/hora, si bé cal tenir present que els salaris no inclouen cotitzacions socials) i l’absentisme hi és molt baix perquè està molt més ben fiscalitzat.

Avui voldria cridar l’atenció sobre un altre aspecte, que és l’escrutini que el ministeri de Finances danès fa públic anualment sobre quins col·lectius realitzen una contribució positiva o negativa al finançament dels serveis públics. D’acord amb aquest estudi, els danesos i els immigrants “occidentals” (concepte que, curiosament, no inclou els països llatinoamericans) hi fan una contribució neta al llarg de la seva vida, mentre que els immigrants “no occidentals” hi fan una contribució negativa. L’informe d’enguany -fet públic fa pocs dies- ha causat sensació perquè, per primera vegada, divideix els “no occidentals” entre MENAPT i la resta. El col·lectiu MENAPT engloba l’Orient Mitjà, el Magrib, Turquia i el Pakistan; representa el 50% del total però explica el 77% del cost net.

Per a alguns, que el govern socialdemòcrata danès hagi posat de manifest el cost que representa determinada immigració no és sinó una manifestació de racisme. Certament, es tracta d’un govern que abomina de la multiculturalitat i que aspira a reduir el nombre de refugiats per tots els mitjans. En canvi, en un llibre que vaig publicar fa pocs anys, jo utilitzava els mateixos balanços per posar de manifest que els treballadors poc pagats (fins a uns 1.400 €/mes) fan al llarg de la seva vida -i amb independència de la seva ètnia- una contribució negativa al finançament dels serveis públics. Es tracta de dues maneres de mirar el mateix fet.

En qualsevol cas, el que vull posar de manifest és que en les properes dècades aquelles forces que vulguin salvar l’estat del benestar hauran de realitzar un escrutini no sempre simpàtic sobre qui hi contribueix negativament i per què.