Salvar la democràcia de les grans corporacions

Quan els insurgents van envair el Capitoli el 6 de gener, la majoria de sectors i empreses van mirar cap a una altra banda. Cal reconèixer que l'Associació Nacional de Manufactures (NAM), que dona suport al president Trump des de fa molt, va respondre-hi amb una declaració aspra que condemnava la violència i sol·licitava als líders polítics i les forces de l'ordre que posessin fi als desordres. "Això no és la llei i l'ordre, és el caos -deia-. És el govern de la multitud i és perillós". Una resposta certament millor que la dels congressistes republicans, que van fomentar les mentides de Trump sobre les eleccions fins i tot després de la insurrecció. Però la declaració de la NAM, en última instància, també es queda curta. En la crisi política actual no només estan en joc "la llei i l'ordre" sinó el mateix constitucionalisme democràtic.

"La llei i l'ordre", al capdavall, és el que invoca tot dictador de pacotilla després d'accedir a la presidència per qualsevol mitjà. El que importa és fins a quin punt s'adhereix als principis democràtics i constitucionals un ordre polític específic.

Seguir les regles és fonamental per a la pau social i la prosperitat econòmica. Però durant massa temps les empreses nord-americanes i d'altres països han proclamat l'"estat de dret" al mateix temps que feien lobi per aconseguir canvis legals que les afavorissin. Gran part de "la llei i l'ordre" que volen respectar i defensar existeix per al seu propi benefici, independentment del vot de l'electorat o del que realment necessiten del govern les famílies. Les grans empreses no controlen el procés polític amb arguments més sòlids i millors, sinó amb diners. I el Tribunal Suprem dels EUA va contribuir al problema quan va establir que les despeses de les corporacions o de les persones adinerades per influir en les opinions no difereixen de la llibertat d'expressió que exerceixen les persones físiques.

Durant els últims quatre anys, el govern de Trump ha donat a les corporacions nord-americanes pràcticament tot el que han volgut: els ha rebaixat impostos, ha desfet normatives que protegien el sistema financer d'altres crisis i ha destruït polítiques de protecció ambiental. Durant la pandèmia, ha afavorit les grans corporacions per sobre de les petites empreses i els tenidors d'actius en detriment del ciutadà mitjà. Les vacants judicials federals s'han cobert amb jutges conservadors que afavoriran les empreses per sobre dels empleats, el medi ambient i la igualtat racial i de gènere.

Després de recollir aquests beneficis durant quatre anys, potser es podia esperar que les corporacions nord-americanes abandonarien el demagog de la Casa Blanca al veure que s'enfrontava obertament a l'ordre constitucional dins del qual aquests beneficis estaven legalment codificats. Però segons Bloomberg, malgrat les seves mentides "alguns dels donants més rics del president" van mantenir el "silenci" davant dels esdeveniments del 6 de gener. Finalment, les grans plataformes tecnològiques, que estan a la defensiva després d'una sèrie de judicis i de l'anunci d'investigacions antimonopoli, van adonar-se -tard- que les mentides i la incitació a la violència potser no són gaire bones per als negocis, i van acabar decidint aplicar les seves pròpies regles de conducta.

Ara bé, l'octubre de 2019, el director executiu de Facebook, Mark Zuckerberg, es va amagar darrere de la Primera Esmena quan li van sol·licitar que controlés més la manera en què es fa servir la seva plataforma. De manera similar, Twitter, abans de suspendre el compte del president, ha funcionat com a trona presidencial des del primer moment de la seva gestió. No cal dir-ho: per a les grans empreses de tecnologia, la defensa de la llibertat d'expressió ha estat sempre un ardit al servei del seu compte de resultats. Cap de les grans plataformes de xarxes socials ha funcionat mai com un "mercat d'idees" neutral. Els seus algoritmes estan específicament dissenyats per difondre publicacions d'alt impacte i d'elevada càrrega emocional, sovint sense distingir entre els mitjans de difusió creïbles i els propagandistes professionals. Pitjor encara, les principals plataformes saben des de fa molt que els usuaris "s'involucren" més amb les mentides escandaloses que amb les veritats subtils, i que és més probable que s'escoltin l'odi i el tribalisme que no que se'ls convenci amb arguments. Les afirmacions falses de frau electoral i de "robatori" de les eleccions es van estendre com la pólvora a través d'aquestes plataformes, malgrat que dotzenes de tribunals, fins i tot presidits per jutges nomenats per Trump, les anaven tombant. De fet, Facebook i Twitter van seguir publicant mentides que els mateixos advocats de Trump no van gosar repetir als tribunals per por de les repercussions legals.

La suspensió dels comptes de Trump a les xarxes socials ha donat lloc a un debat entre els que condemnen una censura a l'estil soviètic i els que afirmen que les empreses privades poden fer el que els plagui. Però cap dels bàndols ha entès el més important. Com totes les empreses, els gegants tecnològics funcionen dins d'un sistema legal que depèn de l'ordre democràtic constitucional. Determinar les normes que regeixen les xarxes socials és una tasca dels legisladors electes, no de Zuckerberg, Dorsey (director executiu de Twitter) o algun altre magnat. Són els legisladors els que han de decidir si a aquestes plataformes se les ha de blindar de tota responsabilitat pels continguts que transmeten, i si se les ha de considerar serveis públics i regular-les d'acord amb això.

Perquè el constitucionalisme democràtic sobrevisqui, la governança democràtica ha de prevaldre per sobre dels interessos comercials. I difícilment es pot confiar que les corporacions nord-americanes defensaran la democràcia quan han demostrat, una vegada més, que l'ordre democràtic els desperta poc interès, si no, directament, menyspreu.

Traducció: Toni Güell Ayza

Copyright Project Syndicate