Salvar Catalunya amb un canonge blanc
Jaume Caresmar Alemany va morir treballant pocs dies abans de fer 75 anys. No va caure d’una bastida, tampoc el va xafar un tractor: la va palmar ressuscitant Catalunya. És difícil saber si es va desplomar damunt d’algun dels 2.582 documents de la Col·legiata de Sant Pere d’Àger que havia transcrit. Un petit canapè intel·lectual de la fartanera grafòmana que va ser la seva vida. Exhumem el taüt.
Quan se l’enduien amb els peus per davant, les mans es van quedar enrere. El seu col·lega i deixeble, Josep Martí, va començar a apilar els documents que Caresmar havia sobretot transcrit durant aquells caparruts, obsessius i malaltissos 49 anys allà. Hi ha 103 manuscrits. Martí va organitzar els diversos llibres i lligalls en 25 categories d'un únic o de diversos volums. Tot això és difícil, i infinitament incomplet, de traduir, però som davant d’una balança de 20.000 a 25.000 documents. De tot allò només en queden uns quants papers heroics. Els únics que van sobreviure (i de miraculosa i extraterrestre manera!) a robatoris, confiscacions, espolis i la bomba atòmica final: la Guerra Civil. Tot per a res?
Quan el 1742 Jaume Caresmar va entrar vestit de blanc al monestir de les Avellanes, es va embrutar de cop. El monjo premonstratenc queda tan capgirat amb el que descobreix que ni sant Agustí li pot netejar l’hàbit al safareig. Venia per endreçar l’arxiu, a banda de fer ouija amb l’altre món, però s'hi va trobar allò i es va agenollar davant d’una altra eternitat en vida. Han passat els segles i encara pocs habitants del planeta Terra, i ja no diguem de Catalunya, saben, i volen saber, que Avellanes, el gloriós, sisplau acoteu el cap, monestir de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes (1166), és on es construeix el primer panteó d’una dinastia reial a Catalunya. Aquí, els megagloriosos, sí, cap avall, comtes d’Urgell decideixen morir-se, enterrar-se i ser eterns amb uns sepulcres amb salconduits artístics oculars amb el més enllà: pur Minority report. Però Caresmar es queda blanc no per raons tèxtils, quan entén que tot això vol dir una cosa: el comtat Catalunya era un estat. Físic i anímic. I què fa? Es pela; no, és broma. Però sí que ressuscita.
Es posa a transcriure com un boig, un foll, un tarat. Tots aquells pergamins, manuscrits, papers... Segles vius. Tot allò demostra que ell, que va néixer el 1717, després de la festa major que ens converteix amb sang i llei en el que no som i no existia –espanyols–, és fals, mentida. Érem un estat i parlàvem de tu a tu amb reis, prínceps, Papes, cavallers, ponis... des d'un xalet de les Avellanes. Algunes d’aquelles gotes de suor li serveixen, el 1771, per escriure el Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña. La tesi és òbvia, i com totes les obvietats, s’oblida: Catalunya havia estat més rica i poblada abans de 1714. Era el passat, l’“antigor”. Però era. Retorn al futur.
La cosa és d’una quàntica bestialitat que ni Michael J. Fox fart de vi al volant del DeLorean. Tens tota una colla de paios copiant com xalats. Sense parar, fins a morir. I d’aquí surt tot. És falsa la Renaixença que us expliquen. Aquest és l’inici de la Renaixença. D’aquí beuen a morro, a mugró, per vena, de Bonaventura Aribau a Pitarra, passant per Prat de la Riba, Macià... Fins avui. D’aquí surt la part del tot. La inspiració del que va ser, realment, Catalunya. Des de les Avellanes com un dipòsit de míssils ideològics. Hi ha una idea clau: necessitem copiar-nos per estar vius. Si som una nació és perquè som una transcripció. Ens roben / deixem robar sempre l’original, i ressuscitem gràcies la còpia. I ara, podeu fer totes les comparacions amb l’actualitat. El camí, el futur: transcriure, transcriure, transcriure... Catalunya és una transcripció. Quan deixem de transcriure, serem.