‘Salvados’ i la perspectiva de gènere

Diumenge a la nit el Salvados dedicava el programa a denunciar com en algunes comunitats autònomes no s’atén degudament les dones a qui s’ha de practicar un avortament. Un viaje silenciado se centrava especialment en dones que han hagut d’interrompre el seu procés de gestació per malformacions del fetus o raons d’incompatibilitat amb la vida. Les històries de les protagonistes eren devastadores. Per la fredor i negligència amb què la sanitat pública s’havia desentès d’elles i per la crueltat que van patir en els centres on se les va derivar perquè els practiquessin la intervenció: manca d’informació, menyspreu en el tracte, falta d’higiene, de recursos i personal especialitzat, manca de subministrament d’anestèsia, instal·lacions deficitàries, alta precipitada i altres circumstàncies que van posar en risc la vida de les pacients i que ara en pateixen seqüeles psicològiques. 

Fer González, Gonzo, va escoltar les protagonistes d’aquests casos amb atenció i va ser molt curós a l’hora de preguntar per les seves experiències. En la reunió de quatre mares on dues d’elles intervenien des de l’anonimat –un fet simptomàtic de l’estigma que suposa l’avortament–, la càmera mostrava l’expressió de dolor i tristesa d’una de les mares escoltant l’experiència d’una altra de les seves companyes. Les entrevistes als metges especialistes funcionaven per contrast. Primer s’entrevistava la doctora Sílvia Arévalo, cap de la unitat de medicina materno-fetal de la Vall d’Hebron, que exposava com s’atenien aquests casos a la sanitat pública catalana amb eficiència i humanitat exquisida, posant per davant sempre el respecte i la dignitat de la pacient. El seu testimoni, per tant, feia més flagrant l’entrevista que vèiem després al doctor Juan Luis Delgado, el seu homòleg a l’Hospital Virgen de la Arrixaca, l’hospital públic de referència a Múrcia on s’havien produït els casos que denunciava el programa. El metge, que es definia com a ginecòleg cristià,era un cínic i argumentava amb excuses inadmissibles el fet que el seu hospital públic no practiqui avortaments i enviï les pacients a centres propis d’una pel·lícula de terror. Gonzo el va posar en evidència amb bones preguntes i un to calmat que encara va fer més demolidora la conversa.

Ara bé, en l’enfocament periodístic el programa va posar molta atenció a la disparitat geogràfica en l’atenció mèdica però en cap moment, i resultava sorprenent, es va fer menció al concepte de violència obstètrica, una forma de violència contra les dones reconeguda per l'OMS i que era el que clarament havien patit les protagonistes. Són aquests programes els que han de mostrar la perspectiva de gènere necessària i recórrer a especialistes en aquest àmbit per explicar-ho a l’audiència. No és només un problema d’objecció de consciència. No es tracta de casos aïllats, de mala sort o de desequilibri territorial. Cal dir les coses pel seu nom. Perquè, més enllà de denunciar, és important fer divulgació perquè totes les pacients la sàpiguen reconèixer.

Mònica Planas és periodista i crítica de televisió