CaixaBankia, una mala notícia?

L’anterior crisi econòmica i financera va potenciar un procés de concentració bancària que va portar, entre d’altres, a la quasi desaparició de les caixes d’estalvi. Aquell procés va alimentar el debat sobre els efectes d'una concentració més gran del sector bancari sobre el nivell de competència i l'estabilitat del sistema financer. Cal tenir present que el nivell de concentració i competència bancari té implicacions fonamentals perquè els bancs, a través de la seva actuació, canalitzen part substancial de l'estalvi privat de les economies.

El sistema bancari presenta típicament una estructura de competència monopolística. El grau de competència és menor en països desenvolupats on imperen bancs molt grans, i això suposa que la consolidació d'entitats grans pot suposar un menor grau de competència entre aquestes entitats de més grandària. Com assenyala Jaime Zurita en el seu treball Análisis de la concentración y competencia en el sector bancario, publicat el 2014 per BBVA Research, alguns estudis empírics suggereixen que el grau de concentració no té un impacte tan significatiu sobre el nivell de competència i que existeixen altres factors, com la qualitat de l'entorn institucional, l'herència històrica política dels països o la fase del cicle econòmic, que tenen un impacte més gran. Així, entre els experts no hi ha un consens sobre els efectes de la concentració bancària en la competència, la qual cosa implica que no està clara la relació que hi ha entre més concentració i més poder de mercat. Sí que es pot afirmar, però, que en el cas de països desenvolupats amb bancs molt grans una concentració més elevada comporta de forma generalitzada una competència més reduïda.

L’anunci de la fusió de CaixaBank i Bankia no és una bona noticia. Francesc Cabana, en aquestes mateixes pàgines, ens alertava dels perills. Des del punt de vista polític, la fusió de CaixaBank amb Bankia és una estocada al procés independentista. Des del punt de vista de governança, suposa una pèrdua de poder de La Caixa perquè, amb l’Estat de soci, qui manarà serà l’Estat. Malgrat tenir una participació més petita que la Fundació La Caixa, l'Estat té a les seves mans el poder regulador. A més, si es confirma la desaparició de Jordi Gual, el fet que el president sigui basc i el conseller delegat madrileny afectarà al pes de Catalunya a l’entitat.

En la mateixa línia, Xavier Sala i Martín s’ha pronunciat en contra de l’operació de fusió. Segons l’economista de la Universitat de Colúmbia, la consolidació d’un oligopoli és una mala idea des de qualsevol punt de vista. Perjudica treballadors, consumidors i contribuents. La fusió busca reduir costos, cosa que comporta efectes negatius amb la destrucció d'ocupació. A més, la fusió suposa menys competència bancària, i això perjudica els consumidors, ja que els bancs tindran més poder per dictar les seves condicions.

L’actual crisi ha suposat un agreujament del problema de la rendibilitat bancària. I no cal insistir, com bé ens va mostrar l’anterior crisi, en el fet que el risc de fallida bancària és molt perillós pels efectes que té sobre el conjunt de l’economia d’un país. En aquest context, la fusió anunciada es pot interpretar com una solució relativament ràpida i fàcil per solucionar el problema de la rendibilitat.

En definitiva, la fusió sense dubte comportarà avantatges. Però ni com a contribuent ni com a consumidor els puc veure. I menys com a ciutadà català. Ans el contrari. Deixin-me ser mal pensat, però en aquests moments em ve al cap aquella frase apòcrifa d'“antes alemana que catalana”, referida a l’OPA de Gas Natural sobre Endesa. En l’actual conflicte de l’estat espanyol amb el procés independentista, i de les actuacions de tota mena -polítiques, econòmiques, judicials, mediàtiques, etc.- del primer sobre el segon, em costa veure aquest moviment obeint només la lògica de l’economia de mercat.