Salvador Espriu i Josep Pla, vides paral·leles
La guerra. Encara que a primer cop d'ull no ho diries, les semblances entre Espriu i Pla són més, molt més, rellevants que les diferències. Tot i que es portaven vint anys de diferència a favor del de Palafrugell, la guerra va tallar les seves vides i les seves carreres literàries per la meitat. També la guerra, i especialment la derrota de Catalunya, va donar a l'un i a l'altre un nou sentit a les respectives obres: salvar els mots, salvar la memòria. La seva forta individualitat la van posar al servei de la col·lectivitat.
La joventut. Però comencem pel principi. La vocació per l'escriptura és precoç en els dos casos. Van ser dos àvids lectors adolescents i dos nois que des de molt aviat escrivien. La lletra és indestriable del seu procés de maduració i, després, de la seva personalitat adulta. En Espriu i Pla l'escriptura va ser el camí cap a la vida i la vida va alimentar sempre l'escriptura. Al capdavall van acabar vivint obsessivament per escriure. Per això en ells obra i vida esdevenen indestriables.
La família. Les seves famílies eren de classe mitjana culta i benestant, amb pares lliurepensadors i mares més de missa. Petits propietaris rurals de Palafrugell, en el cas de Pla. Un notari de poble -i després de ciutat- en el cas d'Espriu. Els dos pares eren bons conversadors, homes de tertúlia. El gust per la paraula dita també formarà part de l'educació dels futurs escriptors. I també en els dos casos l'univers d'infantesa al poble, a la casa mare, es converteix en tot un món literari: l'Empordà (Palafrugell i Llofriu) en Pla; Arenys (Sinera) i la casa del jardí dels cinc arbres en Espriu.
L'estil i la llengua. La seva contribució inicial és la renovació de la prosa noucentista. Caricaturitzant, els llur i els àdhuc passen a millor vida. Pla i Espriu pouen en la llengua parlada, popular. Fugen de l'artificiositat correctora i purista. Sense renunciar a les arrels, trien la llibertat creadora. Espriu la reinventa amb una recerca erudita i arqueològica, que s'alimenta tant del caló gitano com del món bíblic i semític. Pla treballa incansablement la sensualitat del català genuí.
Ideologia i religió. Podríem dir que són dos lliurepensadors agnòstics i escèptics. Pla es va disfressar durant anys de pagès conservador. Espriu, d'oficinista pulcre i metòdic. No eren gent de missa, però sí arrelats als valors i referents del cristianisme. Eren gent d'ordre, tot i que en realitat duien vides poc convencionals. Malgrat que la guerra els va situar en bàndols contraris, el seu pensament polític difícilment responia a l'esquema ideològic tradicional dreta-esquerra. Com a individus notables, creien més en la iniciativa personal que en la política de grup. Si parlem de justícia social, abans haurien donat un llibre que un tros de pa: compartien la idea forta de la cultura com a eina de construcció nacional i individual.
L'amor. Van mantenir una relació complicada amb l'amor, amb les dones, perquè ells eren animals terriblement sentimentals, però alhora pudorosos dels seus sentiments. Pla en va tenir unes quantes, de dones, sempre amagades. Espriu, menys vitalista, es va quedar a casa, refugiat en el personatge del conco solitari. En realitat van ser dos grans solitaris que ho van sacrificar tot per l'escriptura. O que potser van trobar-hi refugi.
Èxit en vida. La seva tria vital va ser recompensada en vida amb l'èxit. Van ser llegits, criticats, traduïts... Van esdevenir dos referents literaris i cívics, dues veus cabdals per configurar la catalanitat durant la segona meitat del segle XX. I s'han convertit en dos clàssics.
