Se’n penediran

Se’n penediran, d’aquesta sentència. I tant que se’n penediran! Però no perquè algun dia els sàpiga greu el mal que hauran fet a aquestes dones i homes injustament empresonats i condemnats. Ni pel mal que hauran fet al nostre país. Se’n penediran per les conseqüències irremeiables que se’n derivaran en contra seva. No sé què tardaran a adonar-se’n, si no és que alguns potser ja ho veuen sense que, per covardia o per conservar vells privilegis i no perdre’n de nous, s'atreveixin a reconèixer-ho. Però tant els que ja ho veuen com els que encara estan encegats d’odi patriòtic se’n penediran.

També se’n penediran els qui hagin relativitzat la gravetat de la sentència. Encara pitjor, se’n penediran els que l’hagin justificat dient que “estaven avisats” o que “s’ho van buscar”. I se’n penediran els que acatin aquest sistema judicial criminal-patriòtic dient-nos que la sentència s’ha de complir i que, en tot cas, ja veurem si se’ls indulta amb condescendència. Si jo fos d’aquests, la camisa no em tocaria la pell. Apuntar-se ara a una victòria judicial injusta, tan pírrica com covarda, els acabarà deixant en un molt mal lloc si volen participar en un futur de llibertat en aquest país.

Em sembla obvi que també es penediran de la sentència els qui per por abaixin el cap amb arguments d’ordre arnat. Que si cal preservar l’economia –una economia sistemàticament maltractada per l’Estat–; que si cal protegir les institucions –unes institucions postautonòmiques intervingudes a les quals no deixen governar–; que si cal tornar a la política –com si només fos política la que passa pel corró de l'statu quo autoanomentat “constitucional”–, o que si no hauríem de plantar cara a la injustícia fins que no siguem majoria –com si la defensa dels drets civils més bàsics no tingués sentit encara que, com tantes vegades, hagi començat sostinguda per una sola veu.

Tampoc no tinc dubtes que se’n penediran els qui frivolitzen sobre les possibles respostes, rient-se de la força de la gent al carrer. Se’n penediran els qui consideren que les mobilitzacions no serviran de res, que són gresques inútils. I els qui suggereixen que hi ha dreceres més eficaces, es penediran de la sentència perquè els posarà davant del mirall de les seves fanfarronades de saló, fetes des del sofà, sense ni el més mínim sentit de la realitat. Torneu a escoltar els al·legats finals de qualsevol dels empresonats ara que ja sabem quin és el càstig que han de carregar per les seves decisions –les de Josep Rull, de Jordi Turull, de Jordi Cuixat…–, i atreviu-vos a dir-los a la cara que ens prenien el pèl, que són culpables de no haver previst la brutalitat de l’Estat o que en el fons volien fer fracassar la independència.

Les sentències d’ara, i les que voldran seguir dictant, seran una càrrega enorme, insuportable, per a tothom qui les aplaudeixi, hi contemporitzi, les minimitzi o les escarneixi. El sentit futur de les sentències no és el que ara se’ls donarà, un sentit pensat des de la perspectiva dels qui avui són guanyadors provisionals d’aquesta batalla. El present serà escrit pel futur. Perquè els fets seguiran sent els fets, però el sentit que prenguin dependrà d’on ens hagin dut. I es pot guanyar o es pot perdre, i tant, però en el pitjor dels casos, si l’independentisme no se’n sortís de moment, també entre els vencedors hi hauria els seus vençuts, que ja no podrien amagar de quina mena de victòria haurien estat còmplices.

El penediment, els diversos penediments, es produiran a mesura que s’acosti el final d’aquesta història, tant si és a prop com si cal que passi una generació més per tancar-la definitivament. Espanya sempre ha arribat tard a l’hora d’impedir les seves derrotes territorials, i ara els tornarà a passar el mateix. Se’n penediran, de la sentència, quan vegin fins a quin punt el seu acte venjatiu haurà fet avançar Catalunya en el camí cap a la independència.

Se’n penediran. Però ja hauran fet tard.

Segueix en directe les reaccions i totes les accions a la sentència del Procés