Ocasions perdudes
Confesso que no soc capaç d’entendre què ha pretès Pedro Sánchez amb la decisió de fer fracassar la seva pròpia investidura. No sembla que sigui una qüestió de consistència amb els “principis” d’esquerres. Si no era amb Unides-Podem, amb qui havia de governar? Tampoc no es diria que fos una qüestió d’interessos de partit. Arriscar-se a unes noves eleccions –vist que descarta qualsevol possible coalició amb Unides-Podem–, ni que fos per prendre alguns diputats als mateixos amb qui no ha volgut pactar, no és segur que resolgui res i és molt probable que ho compliqui tot més. I el risc d’una reviscolada de la dreta, sobretot després de les conseqüències que tingui a Catalunya la previsible sentència als presos polítics, és molt gran.
Tampoc no convencen les teories que atribueixen a Pedro Sánchez un gust per portar les coses al límit, per guanyar al tot o res. És cert que jugar a aguantar més que l’adversari, particularment al PSOE, li ha donat bons resultats. Però en aquest cas tot fa pensar que ha estat tot al contrari: des del primer moment hauria renunciat a fer una coalició que havia d’evitar com fos, per alguna raó desconeguda, encara que fos volguda pel seu electorat. Vist tot plegat –arguments, negociacions, discursos…–, és més fàcil pensar que alguna cosa molt gran li impedia guanyar la investidura de l’única manera possible. La raresa de tot plegat convida a visions conspiratives, com ara que se l’hagués advertit –la Corona, antigues presidències, vells 'barons', els poders fàctics econòmics…– que aquesta era un línia que no es podia travessar.
Els propers mesos potser veurem la genialitat de la maniobra o l’estupidesa de la decisió. Però acabi com acabi, potser mai no sabrem si tot plegat va ser un gest perfectament preparat o si ha estat resultat d’una carambola. Si som davant d’un gran estrateg, davant d’algú que ha nascut amb una flor al cul o si, després de tanta sort, al final Pedro Sánchez ho perd tot jugant-s’ho a la darrera tirada de cartes. I no sabrem si el problema –per al PSOE o per als poders fàctics– era que Unides-Podem era massa d’esquerres o si era poc de fiar davant d’un hipotètic agreujament de la –per a ells– “crisi catalana”.
Ara bé, el que sí que sabem del cert és que l’episodi inútil de la investidura d’un president espanyol ha rebotat en la fràgil convivència en l’independentisme català. Dos es barallen i rep el tercer. Ara mateix, si hi ha cap problema de convivència a Catalunya, és el que pot acabar provocant les tensions entre ERC i JxCat i, de passada, a l’interior d’aquestes organitzacions polítiques. I si seguim a aquest pas, potser també s’afegiran més dificultats en les pròpies organitzacions de la societat civil sobiranista.
El que és sorprenent, decebedor i preocupant, doncs, és que la feblesa i la inestabilitat de la política espanyola no sigui aprofitada pel sobiranisme. I no tan sols això, sinó que l’acabi arrossegant pel mateix camí, si no autodestructiu, sí de deteriorament organitzatiu. La primera explicació, la més òbvia, és que l’Estat es dedica a sembrar zitzània de manera subtil entre el sobiranisme, creant unes expectatives de diàleg o d’indult només creïbles en situacions de desesperació. La segona és que la repressió ha produït una regressió en les forces polítiques –en unes més que en d’altres– cap a un marc autonòmic, i que aquest marc estigui refent velles, ferotges i inútils rivalitats partidistes.
L’exili i la presó dels nostres líders suposen també una càrrega enorme sobre les espatlles de l’independentisme en general. L’Estat no té altre instrument per defensar-se que el de la repressió. No és precisament una mostra de fortalesa. Però fa prou mal per fer trontollar un independentisme ara escapçat. Es van perdent ocasions úniques, i només s’és capaç d’erosionar-se els uns als altres. La gran qüestió és saber qui i com podrà trencar el cercle viciós. I qui ho faci tindrà les de guanyar.
