15/01/2018

El risc d’interioritzar la culpa

SociòlegFins i tot els que tenen a favor seu tota la força bruta de l’Estat saben que la victòria i la derrota, tard o d’hora, es decidirà en el terreny de la voluntat popular. És per això que, a més de comptar amb militars, policies i jutges, el principal camp de batalla per a l’Estat segueix sent el de l’opinió pública. És més: l’acció de militars, policies i jutges no s’entén si no és per espantar i escarmentar la voluntat popular. A la Moncloa ara ja coneixen el ridícul de Stalin, que, menystenint el poder simbòlic del Papa, preguntava amb arrogància que quantes divisions militars tenia el Vaticà.

Inscriu-te a la newsletter Comprar-se la democràciaLes opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

EL MENYSPREU de l’independentisme ha fet reaccionar l’Estat tard i violentament. Tanmateix, la intervenció de les finances, l’aplicació arbitrària del 155, els encausaments judicials, la coacció a les empreses, les inhabilitacions, els embargaments, la repressió policial, els empresonaments i els exilis i tota la propaganda falsa activada en els darrers mesos no han aconseguit afeblir-lo. I no tan sols això: si, com ha mostrat el 21-D, tota la coacció de l’Estat no l’ha afeblit, ens ho mirem com vulguem, és que s’ha enfortit.

Cargando
No hay anuncios

AIXÍ, com que l’independentisme obté tota la seva força -no té divisions militars- de la voluntat política dels catalans, i com que l’Estat ha vist que resisteix prou bé les coaccions explícites, és obvi que el camp principal del combat és i serà el de l’opinió pública per tòrcer la seva voluntat. I penso que és precisament en aquest terreny que l’independentisme mostra signes de feblesa. L’Estat està aconseguint imposar els marcs mentals que més li convenen, i fins i tot els més llestos de la classe, moderats o radicals, hi acaben caient de quatre potes. En posaré alguns exemples.

POSEM EL CAS de l’anomenada unilateralitat. Aquí, l’única unilateralitat coneguda és la de l’Estat, que, des de la reforma fallida de l’Estatut, aviat farà dotze anys, no ha atès cap raó: de passar el ribot a la sentència del TC i del cop de porta al pacte fiscal a totes les negatives a qualsevol forma de consulta o referèndum acordat. En canvi, ara es cau al parany de creure que els unilaterals érem nosaltres, i que alguns hi renuncien. Res d’això. Convocant un referèndum, fins i tot acceptant anar a unes eleccions lligat de peus i mans, l’independentisme no s’ha volgut imposar mai unilateralment, sinó democràticament. Confondre la unilateralitat de l’Estat amb la nostra és un error gravíssim. Més enllà d’estratègies de defensa, qui pot renunciar a allò que no ha fet? Per a ells, la unilateralitat és el nostre referèndum. Per a nosaltres, la unilateralitat és el seu autoritarisme.

Cargando
No hay anuncios

POSEM, TAMBÉ, el cas de les crítiques al “tenim pressa”, al qual es fa culpable de molts dels errors de l’independentisme. Però com es pot no tenir pressa, molta pressa -i ara encara més-, per marxar d’un estat autoritari? El problema no és tenir pressa. L’únic greu són les precipitacions que han endarrerit l’assoliment de l’objectiu. La millor drecera sempre és la carretera. Però no tenir pressa és acceptar que se’ns entretingui fent marrades inútils. ¿Algú creu que l’Estat hauria respost diferent donant-li més temps? I quant temps de més?

PERÒ EL CAS més escandalós de tots és el dels que reclamen un període de “normalitat”, on coincideixen els del bloc del 155 i els que des del mateix independentisme ara prediquen un temps de “realisme”. ¿Els escandalitza una investidura a distància, un govern mig a l’exili, un vicepresident a la presó? ¿És que han oblidat qui fa impossible la normalitat? ¿Que no venim de ser governats a 600 quilòmetres de distància? I què no hi hauria de més “realista” que acotar el cap a la repressió de l’Estat? Ja em perdonaran, però demanar normalitat és normalitzar la ignomínia actual, que és precisament la pretensió de l’adversari.

Cargando
No hay anuncios

CONTRA UNILATERALITAT, democràcia. Contra dilació, urgència. Contra excepció, reacció. Contra realitat, somni. Contra violència d’estat, desobediència pacífica.