Per una represa independentista
Amb l’experiència de l’1-O i vistes les seves gravíssimes conseqüències, ja comença a ser hora de pensar en la necessària represa del projecte independentista per treure’l dels llimbs on és ara. I cal fer-ho perquè és obvi que el camí cap a la independència en cap cas no es desbrossarà per la via estrictament institucional, siguin quins siguin els resultats de les properes eleccions. La via institucional ja va ser portada fins als seus extrems abans de l'1-O i el seu esgotament va abocar al referèndum. L’1-O va ser la demostració de quina era la màxima expressió de força possible si no s’ultrapassava el marc jurídic vigent.
El col·lapse de la via institucional i el context d’amenaces i repressió –molt més ample del que sabem– ha estat respost políticament amb una doble estratègia, entre l’ajornament i la resistència. D’una banda, la del diàleg, un bon argument però d’expectatives nul·les pel que fa a la possibilitat de pactar amb Espanya l’exercici del dret a l’autodeterminació. De l’altra, la de la confrontació, el recorregut de la qual s’encalla en la retòrica i el simbolisme. És útil per moralitzar un món que viu la seva paràlisi amb desconcert. Però l’efectivitat final és igualment nul·la, i pel camí s’emporta els més valents, entre d’altres el president Quim Torra, fidels a allò de Xammar de no prendre precaucions.
Pel que fa a les dues grans organitzacions civils de l’independentisme, la seva magnitud i responsabilitat les obliguen a moure’s en un terreny arriscat però sense poder traspassar els límits que les bloquejarien. Ha de ser així. Però el creixement espectacular d’Òmnium i la creació de l’ANC va ser precedit per moltes micromobilitzacions. El desvetllament popular independentista –més enllà de l’exigua militància clàssica– cal buscar-lo en l’acció d’un parell de centenars d’organitzacions i d’iniciatives individuals, com la Plataforma pel Dret a Decidir o les consultes que van arrencar a Arenys de Munt. Petits moviments d’ala de papallona que van acabar trasbalsant la política catalana i espanyola.
Tot això considerat, la meva proposta sobre la urgent represa del camí és la següent. En primer lloc, cal tornar a les micromobilitzacions. Reviscolem les petites iniciatives que van fer que cada setmana hi hagués desenes, a vegades centenars, d’activitats a favor de la independència. En segon lloc, és imperatiu disposar d’una narrativa pròpia sobre el passat recent, l’actualitat i el futur. No pot ser que ens moguem entre el relat que en fan els aparells de l’Estat –i que ingènuament ens hem empassat– i el que fa un fals radicalisme, tan fustigador de la impotència viscuda, com eixorc de propostes d’acció. Micromobilitzacions i relat, doncs, després de fer una bona anàlisi dels errors comesos i que ens van encallar on som. Molt particularment, menystenir el pla emocional que va ofendre i exacerbar la pluralitat legítima d’afectes nacionals.
En tercer lloc, hauríem de disposar d’un pla estratègic que convidés els diversos sectors socials essencials del país –empresariat, de serveis, del coneixement, etc.– a participar de l’ambició sobirana, avaluant de manera realista riscos i oportunitats. Finalment, i fent balanç dels molts –potser massa i tot– exercicis de reflexió fets fins ara sobre el país que volem, hauríem de ser capaços de dibuixar els eixos comuns i només de partida que definissin l’espai més ample possible de l’independentisme democràtic. I fer-ho amb la consciència generosa de saber que seran els catalans del futur –i no tant els d’ara– els qui n’aniran precisant el perfil ideològic i polític de cada moment.
Si una vegada va ser possible forçar una ruptura profunda dels vells equilibris polítics del país i es va engegar a rodar definitivament un autonomisme que encara era defensat per la majoria de partits la vigília de la sentència del TC, ¿per què no hauria de ser possible prendre una nova embranzida i tornar a accelerar la història?