Sostenia la setmana passada a "És possible la unitat nacional?" (ARA, 11 de gener), i encara abans a "És Catalunya, encara, un projecte col·lectiu?" (ARA, 21 de desembre), que era difícil aconseguir la independència de Catalunya sense una unitat nacional cívica. Una unitat que havia de ser prèvia a l’estrictament política, i prou “madura en el vincle i estable en el temps”. I opinava que ara mateix estàvem lluny de tenir-la.
Vist amb perspectiva, sabem que aquest no és un problema estrictament català, sinó global. I que no l’acabem de descobrir, sinó que fa anys que se n’és conscient. Totes les nacions del món, si més no les del nostre entorn geopolític, veuen com es dissolen els vincles tradicionals que les mantenien fortes. Fins i tot grinyolen les que disposen d’un estat robust per defensar-les amb la potència d’aquell nacionalisme –l’anomenat “nacionalisme banal”– la naturalització del qual el fa invisible i, per tant, més eficaç.
Reculant una mica en el temps, podem fer memòria de com aquesta dissolució del vincle nacional ja va preocupar i molt els laboristes britànics arran dels atemptats terroristes a Londres el 2005. Només cal rellegir alguns discursos Tony Blair o de Gordon Brown sobre una Britishness que creien en hores baixes. O podem recordar com, des de la dreta francesa, Nicolas Sarkozy va arribar a crear un ministeri de la Identitat el 2007 i va organitzar un gran debat nacional que va tenir ocupat tot el país. El debat va donar significatius discursos del primer ministre François Fillon (Qu’est-ce qu’être français?) o del mateix Sarkozy a la Chapelle en Vercours, ambdós de 2009.
I no cal dir que victòries electorals tan significatives –i preocupants– com la de Trump el 2016 o la recent de Milei a l’Argentina també se sustenten en l’exacerbació d’aquesta percepció d’amenaça de dissolució del vincle nacional. I si això passa amb els estats forts, ¿què no ha de passar a Catalunya, on tenir l’estat en contra i no disposar d’instruments sòlids per a allò que n’havíem dit la “reconstrucció nacional” encara la deixa més a l’escapça?
¿És temps, doncs, de tornar a la reconstrucció nacional, ara que ningú no en parla? ¿I com ho fem, vistos els nous desafiaments que compartim amb la resta del món? La resposta no és fàcil, però segur que primer de tot convé reconèixer la gravetat d’aquesta dissolució. La democràcia l’exigeix, com advertia Herrero de Miñón quan afirmava que la nació n’era l’a priori, la condició prèvia. Deixar el desafiament en mans de qui després titllarem de xenòfob o racista és d’una irresponsabilitat que es paga cara.
En segon lloc, i en conseqüència, cal assegurar-se que qualsevol política de reconstrucció nacional sigui no tan sols escrupolosament democràtica sinó també democratitzadora. La mala memòria sol oblidar que el procés independentista va néixer com una exigència democràtica: el dret a decidir. Tercerament, el reconeixement dels processos de desnacionalització cal que vagi acompanyat del seu estudi rigorós i desacomplexat. La dissimulació políticament correcta d’aquesta dissolució genera més desconfiança i fa créixer el progressiu distanciament entre la conversa al carrer i el discurs institucional.
En quart lloc, és imprescindible disposar d’un discurs públic autocentrat. Això no vol dir pas tancar-se en els límits de la pròpia nació sinó estar obert al món, però amb consciència clara de des d’on se l’observa i se’l viu. Ara mateix, la realitat del discurs públic català és la d’un greu descentrament que fa que no ens vegem amb perfil propi i que ens acabem mirant a nosaltres mateixos –políticament, culturalment, informativament...– des de Madrid.
Finalment, i mentre la política catalana segueixi sent inevitablement política espanyola –el finançament, els trens, la immigració, fins i tot l’amnistia...–, cal buscar i defensar amb urc els espais de sobirania popular que tenim i funcionen. De fet, el millor sentiment de pertinença és el que es construeix des de l’experiència més immediata i, per tant, el menys manipulable i menys sotmès als vaivens d’interessos divisors. I això inclou des de la més alta creació literària, passant per un associacionisme i voluntariat enèrgic, i fins a la més modesta però ben arrelada cultura popular local. I sempre amb el suport de l’ús i la defensa de la llengua com a espai comú de trobada en la diversitat.
De moment, no tenim un estat a favor. Però tenim un país econòmicament consistent, culturalment ric i socialment ben trenat. Aquestes són les eines en què cal focalitzar el nostre esforç.
