El pragmatisme dels símbols
La realitat –particularment la política– és multicolor, té tornassolats, però hi predominen els grisos i beixos i està plena de racons de color de gos com fuig. I, tanmateix, hi ha anàlisis que s’entossudeixen a voler-la reduir a blancs i negres. En parlen com si tot fossin dilemes de cara o creu, amb protagonistes i antagonistes, amb lleials i traïdors. D’exemples n’hi ha a cabassos: que si hem tingut massa pressa o s’han deixat passar els moments clau; que si la unilateralitat no porta enlloc o no es pot abandonar la confrontació, que si s’ha d’eixamplar la base o s’ha de mantenir la coherència...
El nou i fal·laç dilema sobre el que es construeix l’actual debat polític és el de la contraposició entre símbol i realitat. Un relat que força la disjuntiva entre l’acció simbòlica suposadament inútil i un pragmatisme suposadament eficaç. Entre govern legítim i govern eficaç. Entre la gesticulació i l’efectivitat. Entre la “retòrica” i la “pràctica”, com deia Pere Aragonès diumenge a l’ARA. Entre l’independentisme “màgic” i el “pràctic”, dicotomia ben desmuntada per Andreu Barnils a Vilaweb. Tot plegat, en lloc d’afegir elements per a una millor comprensió de la complexitat, només serveix per simplificar-la decantant, esclar, el judici cap a la pròpia causa.
Fa anys vaig dedicar força temps a l’estudi del paper social del simbolisme. I puc afirmar sense reserves que és d’una simplicitat obtusa identificar-lo amb la inutilitat. Qualsevol aprenent de científic social o de filòsof ho hauria de saber. El simbolisme és el dispositiu d’aprenentatge que organitza la informació cultural i social que tenim disponible (Dan Sperber). El símbol, amb el recurs a l’analogia, vincula l’acció concreta amb l’ordre general, diu René Alleau. I és que, segons Paul Ricoeur, tota acció humana és mediatitzada, articulada i interpretada per algun sistema de símbols. Dit d’una altra manera: tota acció social té una estructura simbòlica que és la que en reforça la legitimitat, com sosté François-André Isambert. En definitiva, diu Christian Delacampagne, és el símbol el que organitza l’experiència i li atorga sentit.
Portem-ho ara al nostre terreny. Voler diferenciar el símbol de l’acció és maliciós. No és anàlisi, és manipulació. Tot símbol és eficaç, i tota pràctica és simbòlica. Qualsevol estratègia de desobediència civil, però també de submissió a l’ordre, es fonamenta en la seva força simbòlica. Tant apel·la al símbol un seient d’autobús, com el racisme. Tant hi recolzen les concentracions de l'Onze de Setembre com hi han de recórrer també els defensors de les lògiques simbòliques del diàleg i el pacte.
Prenem el cas concret de la pancarta que el president Quim Torra va penjar a la façana del Palau de la Generalitat i que li ha comportat la inhabilitació com a diputat. ¿Va ser un gest inútil i irresponsable? Per entendre la dimensió simbòlica i eficaç d’aquella pancarta no es pot deslligar del marc de repressió política en què s’inscriu i de la voluntat de desafiar-lo des de la més alta institució. I la millor demostració que la repressió i el desafiament eren reals ha estat, precisament, la inhabilitació. Però, en tenia, de força simbòlica? Per als qui comparteixen la mateixa visió de la realitat política del president, certament. Però també per als que es van sentir provocats, ja que, si no, n’haurien prescindit. La pancarta posava en evidència la confrontació entre la violència –policial, judicial, mediàtica...– de l’Estat i el poder del símbol, que dona sentit i legitima una determinada política. Discutible, però eficaç.
No cal dir que es pot no compartir i qüestionar una determinada acció política i el seu ordre simbòlic. Però llavors el problema ja no és el recurs al símbol contraposat a una acció pragmàtica, sinó el desacord amb aquesta estratègia política. Això no va de simbòlics contra pragmàtics, sinó de quins símbols per a quines pràctiques.
