El petit marge de llibertat
La setmana passada em va coincidir el final de lectura de l’assaig La formació de Catalunya (1986) del pedagog Jordi Galí Herrera –mort a principi de mes–, amb l’assistència a la celebració de la 69a Nit de Santa Llúcia d’Òmnium Cultural a Santa Coloma de Gramenet. I d’aquella coincidència casual n’ha sortit aquesta rèplica als qui diuen que a l’independentisme, per guanyar, li cal un projecte de país amb continguts precisos, més enllà d’un suposat identitarisme ètnic i emocional.
JORDI GALÍ –un home savi a qui, com és regla general, el país no ha sabut reconèixer com calia– comença el seu llibre amb dues idees que ara cal recordar més que mai. Escriu: “Catalunya, que ha començat en el temps, pot desaparèixer amb el temps. Pot ser destruïda des de fora (és dubtós) o corrompre’s per dins (això ja és més possible)”. I afegeix: “Conèixer millor la realitat del passat no és decisiu ni per fonamentar-nos nosaltres ni per fonamentar el futur. […] L’únic que és decisiu és la voluntat de ser el que hom és i utilitzar el petit marge de llibertat que tenim i que és el que fa la història”.
DONCS BÉ: a hores d’ara m’és difícil de trobar una millor expressió d’aquesta “voluntat de ser el que som” que la que Òmnium ha relatat enguany en l’acte de Santa Coloma de Gramenet. Per ser justos, aquesta associació –la que, entre les del seu àmbit, té més socis de tot Europa– ja fa anys que ha sabut anar elaborant tot un corpus de pensament i acció que fa explícit al llarg de l’any a través de les diverses iniciatives que duu a terme. Particularment, és així des de la presidència renovadora de Jordi Porta, la de consolidació de Muriel Casals i, finalment, la projectiva de Jordi Cuixart.
AQUEST CORPUS de pensament i acció és molt més que un programa polític. A partir del reconeixement honest d’allò que hem estat i som, Òmnium articula una idea completa de país. Hi ha el ferm desig de vincular allò que ha estat el país, la seva tradició, amb un present complex i un futur obert. I tot sense mistificacions, sense ocultar ni els diversos empeltaments de què estem fets ni els conflictes que ens han dut on som. Hi ha la reivindicació dels molts orígens, de totes les llavors d’on venim, i hi ha la promesa dels futurs on podríem arrelar si disposéssim d’aquell “petit marge de llibertat”, que deia Galí i ara se’ns nega.
ELS QUI diuen que a l’independentisme li manca un projecte precís de país, els demano que mirin atentament l’acte de la Nit de Santa Llúcia a Santa Coloma de Gramenet (disponible íntegrament a TV3 a la carta). Podran descobrir aquest projecte en la combinació subtil entre la memòria de lluita social i l’art que ha nascut a Santa Coloma mateix, fruit d’aquests durs combats de supervivència i arrelament. Veuran, a través dels premiats, com es conforma la nova tradició literària catalana en un context d’inequívoc compromís amb els drets cívics i polítics. Comprovaran que la immersió lingüística a l’escola, nascuda precisament a Santa Coloma de Gramenet com a visió clarivident de quin futur volien aquells “altres catalans” per als seus fills, ha format part de les “lluites compartides” –la no menys visionària denominació d’allò que Jordi Cuixart ha situat al centre del programa d’Òmnium– que han fet dels drets socials i polítics dels catalans el fonament de la voluntat de ser.
CAP programa polític de partit no podrà justificar mai del tot l’aspiració dels catalans a ser reconeguts com a nació amb tots els drets socials i polítics que ens corresponen, és a dir, a ser sobirans del nostre destí. No és qüestió només ni principalment de quin model d’administració pública o de quin model escolar o de salut seria possible. Ni de si es viuria millor. És més senzill: com deia Galí, és la voluntat de ser el que vulguem, d’utilitzar tot el marge de llibertat possible, per petit que sigui.
