La nova censura de sempre

i Salvador Cardús
15/04/2019
3 min

Escric aquest article mentre TV3 emet en horari infantil 'Allò que el vent s’endugué', pel·lícula dirigida per Victor Fleming i que enguany compleix vuitanta anys, adaptació de la novel·la 'Gone with the wind' de Margaret Mitchell, premi Pulitzer de 1937. Assenyalo que la fan en horari infantil perquè, en vista dels patrons masclistes que s’hi representen –tot i la relativa resistència que hi oposa la Scarlett O’Hara (Vivien Leigh)–, em demano què tardaran les organitzacions contra el sexisme a denunciar-ho i a obligar a programar-la entrada la nit la pròxima vegada.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Pot semblar una ironia desmesurada, però el cert és que després de saber que l’escola pública Tàber de Barcelona ha retirat 200 contes infantils de la seva biblioteca perquè els considera “tòxics” pel seu contingut sexista, res no és una exageració. Entre els prohibits hi ha des de 'La Caputxeta Vermella' fins a 'La llegenda de Sant Jordi', aquest darrer, a més, per poc sensible al patiment del drac. El criteri censor és clar: són llibres que no s’ajusten a l’anomenada “perspectiva de gènere”. Un patró que si es fes extensiu a tota la història de la creació artística alleugeriria una cosa de no dir els fons de biblioteques i museus, reduiria dràsticament les programacions de teatres i auditoris i així –com ha fet Cuba prohibint el 'reggaeton'– s’evitaria el mal.

La qüestió és antiga. Sense haver de recular a l’'Index Librorum Prohibitorum' de 1559, en temps de Pius V –la llista de llibres prohibits per l’Església catòlica, que no va ser abolida fins al 1966–, el 1994 James Finn Garner ja va publicar una sàtira traduïda al català per Quim Monzó i Maria Roura i publicada el mateix any per Quaderns Crema amb el títol 'Contes per a nens i nenes políticament correctes'. I el 2010 La Campana publicava 'Ridículament correcte. El perill totalitari de la correcció política' d’Anthony Browne, un dur pamflet sobre l’asfíxia que produeix aquest tipus de censura a la llibertat de pensament i expressió.

La casualitat, però, ha fet que aquests dies també hàgim sabut que a la Islàndia tan admirada pel progressisme local, una extensa xarxa d’escoles separa nens i nenes com a estratègia per afavorir... la igualtat de gènere. Òndia! En el país més igualitari del món, segons la classificació sobre la bretxa de gènere que fa el Fòrum Econòmic Mundial, resulta que el “sistema Hjalli” creat per la feminista Margrét Pála Ólafsdóttir, després de 30 anys d’existència, acaba d’obtenir la més gran distinció a la innovació educativa pels seus 17 centres –sí, a més, concertats amb els ajuntaments– que ja acullen el 8% de totes criatures islandeses d’entre 18 mesos i 9 anys.

La coincidència és extremadament útil per constatar com són de mudables els criteris dels qui, siguin quins siguin els principis que volen defensar, consideren que cal fer-ho protegint la societat amb prohibicions. A voltes, amb índexs de llibres prohibits. A voltes, amb dogmes pedagògics com el que condemna la separació escolar per sexe, aquí atribuït al conservadorisme, a Islàndia defensat pel feminisme i encara, a altres llocs, una segregació per combatre la desigualtat d’oportunitats.

Clark Kerr (1911-2003), el dotzè president de la Universitat de Califòrnia, afirmava que una institució educativa no s'havia de comprometre a fer les idees segures per als estudiants, sinó a fer estudiants segurs per afrontar tot tipus d’idees. Em sembla el bon criteri per a l’ensenyament i per a la societat en general. No és amb actituds sobreprotectores que s’educa en una societat democràtica. La sobreprotecció precisament demostra inseguretat en la capacitat per educar. Ni es fa justícia aplicant criteris morals d’ara sobre el passat, de manera anacrònica. I no puc evitar somriure quan penso en com els censors del futur condemnaran els actuals criteris que tant ens havien de protegir, quan prohibeixin allò que a ells els farà por.

stats