No hi ha normalitat sense risc
El retorn a allò que s'anomena nova normalitat té molt més a veure amb l'assumpció dels nous riscos que no pas amb la possibilitat de garantir velles seguretats. Dit d'una altra manera: no hi haurà cap mena de normalitat mentre s'hagi de viure amb la por al cos. O pitjor: si el que és nou és la normalització de la por en nom de la seguretat, estarem derivant cap a una societat més feble davant dels desafiaments de futur i afavorirem actituds individuals dòcils als autoritarismes suposadament protectors.
Això és així per una raó fàcil d’explicar des de la sociologia. El que s’entén per normalitat –en aquest context– no és altra cosa que l’establiment d’un sistema de rutines socials el paper de les quals és fer invisible la fragilitat de la nostra realitat quotidiana per dotar-la de l’aparença d’estabilitat que ens permet actuar sense gaires preocupacions. En termes formals, es tracta de fer una “suspensió del dubte” per tal que la incertesa no paralitzi la nostra vida de cada dia. En definitiva: la normalitat no es fonamenta en la garantia de seguretat sinó en la familiarització amb el risc.
En posaré un parell d’exemples. Si cada vegada que agafem el cotxe tinguéssim present la despesa econòmica que genera, la contribució a la contaminació atmosfèrica i, sobretot, el risc de tenir un accident, o no sortiríem de casa o ho faríem amb l’ai al cor. I si cada dia en deixar un fill a l’escola patíssim per si pot prendre mal, per si s’encomanarà la gastroenteritis del company de taula o per si la colleta de classe l’arraconarà al pati, estaríem tot el dia angoixats. Viure amb normalitat vol dir tenir tots aquests riscos assumits i, a la pràctica, ignorar-los mentre no es presentin de manera fefaent.
Ara bé: des del meu punt de vista, un dels punts discutibles amb què s'ha encarat el control de la pandèmia és que tota la disciplina social que feia falta per suspendre la vella normalitat i minimitzar els efectes del contagi s'ha fonamentat en exasperar la por. És a dir, d'una banda, les autoritats sanitàries s'han dedicat a fer por fins i tot amb el recurs a un llenguatge bèl·lic i amb una sobrerepresentació de les forces militars i d'ordre públic a les rodes de premsa i al carrer. D'altra banda, els mitjans de comunicació se n'han fet còmplices recorrent a les imatges i els testimonis més dramàtics possibles per alertar-nos dels perills, que fàcilment hem interpretat com a amenaces. Fins i tot els eslògans aparentment tranquil·litzadors –“Ens en sortirem”, “Ho farem junts”...–, no han servit d’altra cosa que per justificar l’estat d’alarma. I pel que fa a les mostres diàries de “solidaritat” als balcons, antropològicament, s'han d'entendre com un ritual d'exorcització de la por.
El problema ve quan s'han de reconstruir unes suposades noves rutines que superin el clima emocional de por que s'ha creat, posem per cas, amb la hipotètica amenaça de noves crisis encara més greus a la tardor, o havent imaginat una escola impossible de poques criatures a l'aula, amb improbables desenes de milers de nous professors, amb horaris familiarment inassumibles o amb inconcebibles normes de separació als espais de joc. El problema és com passar dels estats emocionals de paràlisi –que és el que es buscava– a una emoció serena proactiva que permeti assimilar el risc intrínsec de tota vida social. El problema és com després de criminalitzar el risc probable s'evita la temptació de judicialitzar una seguretat impossible. En aquest sentit, em sembla exemplar la decisió del president Emmanuel Macron de reobrir el país i les escoles a la normalitat d’abans, que, en definitiva, és l’única nova normalitat possible.
No sé si a hores d’ara és possible aquí fer una pedagogia del risc a l’estil de Macron. Però no tinc cap mena de dubte que el grau de risc que estiguem disposats a acceptar marcarà el grau de normalitat amb què podrem viure.
