Els lideratges possibles i necessaris
Abunden els clams dels que diuen que enyoren lideratges polítics forts. És una manera gens dissimulada de dir que els que tenim són febles. També és una manera poc sofisticada de dir que els que hi ha no agraden i que se’n volen uns altres. Hi ha molta llàgrima de cocodril i molta daga amagada, en l’anàlisi política. De manera que si el que es pretén és debilitar els líders que ara tenim, res a dir: és propi de qualsevol estratègia política d’oposició. Quan se’ls hagi fet caure ja veurem quina és la fortalesa dels successors. En canvi, si la petició és honesta, si realment hi ha nostàlgia de líders que portin amb força les regnes del poder, llavors cal dir que no s’ha acabat d’entendre on som.
Efectivament, sembla que costa molt assimilar que la devastació del paisatge de la política catalana causada per la repressió de l’estat espanyol no permet dibuixar-ne mapes amb línies de nivell precises, ni establir-ne les coordenades ni, per tant, seguir camins fressats. I, esclar, als qui estaven acostumats a tractar de tu a tu amb el poder, no els ha de ser gens fàcil haver de moure’s sense saber si trepitgen terra ferma. Vull dir que és molt poc confortable no saber on són els llocs de poder, tant si és perquè els vols apuntalar, com si és que els vols fer trontollar.
La naturalesa dels lideratges polítics actuals no depèn –com fa creure una ingènua concepció voluntarista del poder– de la capacitat individual del líder, sinó de les dures condicions en què s’ha d’exercir el guiatge públic. Amb la desfeta de les estructures estables de partit, amb unes majories parlamentàries que només permeten governs febles, no hi ha ningú que pugui exercir la mena de cabdillatges que s’enyoren. Cap dels governants a qui se sol citar com a exemple d’allò que es diu que es troba a faltar, en les actuals circumstàncies, no serien res d’allò que en moments d’estabilitat van arribar a representar. Només cal veure com també pot fer aigües el lideratge 'fortíssim' d’una Theresa May quan el Brexit ha convertit la política britànica en unes arenes movedisses.
La gran paradoxa de tota la dinàmica política popular –la que va de baix cap a dalt– i que desborda les estructures de poder convencionals és que alhora genera un anhel de líders quasi autoritaris que siguin capaços d’executar allò que se suposa que el poble vol. I, fent uns insòlits companys de viatge, la demanda populista revolucionària troba aliats en el conservadorisme dels qui també voldrien que la iniciativa política tornés a les aigües calmades de sempre. Així, coincideixen en la crítica de la feblesa del líder tant els qui, en el fons, voldrien tornar a l’autonomisme perdut i el governant de confiança, com els qui exigeixen que comenci la batalla final amb un màrtir al davant.
El que potser ni els uns ni els altres acaben d’entendre és que els lideratges que ara tenim són els que són possibles i necessaris. Que la seva fortalesa o feblesa és circumstancial. Només cal veure que mentre el president Quim Torra resisteix el temporal tot i la seva força limitada per un context repressiu irrespirable, ja han caigut dos presidents espanyols que comptaven amb tots els aparells d’estat a favor, el primer després d’haver hagut de repetir eleccions, i el segon qui sap si a punt de seguir el mateix camí.
I amb el que tampoc es compta és que, molt probablement, tots els lideratges actuals, forts o febles, millors o pitjors, antics i nous, pragmàtics o messiànics, estan condemnats a desaparèixer quan estiguem en condicions d’establir les coordenades de la nova República.
És per tot això que em sembla una quimera demanar allò que els temps actuals no poden oferir. I és per això mateix que em sembla tan admirable que hi hagi servidors públics que estiguin disposats a ser al timó quan arribi el temporal que s’acabarà emportant les restes del naufragi autonòmic, a ells inclosos.
