L’inquietant antifeminisme
L’avanç polític de l’extrema dreta arreu del món és un fet. Per esmentar només els darrers casos, l’any va acabar amb el triomf de Jair Bolsonaro al Brasil i la irrupció de Vox a la política espanyola. Una victòria política acompanyada d’un inquietant desacomplexament del discurs racista, xenòfob i antifeminista en determinats –però influents– mitjans de comunicació, i sobretot a les xarxes i la cultura popular. A tall d’exemple, vegeu l’èxit del raper espanyol Hill Kin i la seva cançó 'Feminazi', un fenomen d’interès perquè també al Brasil l’èxit de Bolsonaro va anar acompanyat d’un grapat de cançons masclistes fetes virals. (Per a més informació, llegiu a 'La Trivial' l’article de Iago Moreno "La ofensiva cultural de Bolsonaro: fake news, trap y antifeminismo".)
I és que de la irrupció descarada de l’extrema dreta, l’element més pertorbador i alarmant és l’antifeminisme. Que l’extrema dreta fos racista, xenòfoba –a Espanya, anticatalanista–, homòfoba, anticomunista, militarista, amb una concepció patriarcal de les relacions entre homes i dones i una defensa de la família tradicional com a expressió de l’ordre 'natural', sovint acompanyat d’una religiositat reaccionària, ja s’hi comptava. Però que hagi fet de l’antifeminisme un dels seus principals elements d’identificació i confrontació –al Brasil de Bolsonaro, va ser el tercer tema més popular a Facebook i ha estat el primer desafiament de Vox als seus 'socis' andalusos–, demana que s’hi pari atenció. Sobretot quan es comprova que és assumit, també, per un nombre elevat de dones: al Brasil prop del 42 per cent, segons els darrers sondejos, haurien votat Bolsonaro. Dones que donen el feminisme per superat, que en critiquen el victimisme o que diuen que no es volen sentir tutelades pel govern (vegeu Anna Jean Kaiser a 'The Guardian', 14 d’octubre del 2018).
Sobre les causes del creixement de l’extrema dreta ja s’hi ha reflexionat a bastament. En molt casos amb explicacions massa simples, com quan es diu que tot és resultat de la por i la frustració, particularment d’unes classes mitjanes cada vegada més empobrides i sense expectatives. Sobretot, perquè si tot això pot donar compte d’un conservadorisme creixent, en canvi no explica gens l'atracció que se sent per la radicalització violenta, pel discurs de l’odi o per les lògiques de confrontació oberta en què recolzen aquests moviments.
En l’antifeminisme de l’extrema dreta hi ha una clara oposició a les polítiques de gènere, que són presentades –i, pel que sembla, percebudes per un nombre significatiu de ciutadans– com una imposició coercitiva d’un ordre social que no és volgut. La censura del pensament i el llenguatge que la correcció política ha aconseguit imposar en certs àmbits, no sempre han aconseguit canviar la percepció íntima de la realitat viscuda, i aquests moviments polítics hi han trobat una mina per facilitar que s’expressi la incomoditat sentida. No és que les polítiques de gènere siguin la “causa” de l’antifeminisme, com l’independentisme no ho és de l’exacerbació espanyolista, però sí que tant l'antifeminisme com l'exacerbació espanyolista s'aprofiten de la incapacitat per assumir realitats més complexes. Un antifeminisme que no és només “ignorant”, sinó que té els seus teòrics sobretot a la dreta però també en sectors intel·lectuals de l’esquerra, com és el cas de la francesa Sylviane Agacinski, companya de l’antic primer ministre socialista Lionel Jospin (vegeu el pertinent informe d’Angela McRobbie, "Anti-feminism and anti-gender far right polítics in Europe and beyond", del gener del 2018 per a OpenDemocracy).
La qüestió és prou complexa per seguir-la amb atenció i veure quin recorregut acabarà tenint en cada context particular. Les opinions individuals, condicions objectives i decisions de vot estan cada vegada més condicionades per nous mecanismes de coacció que, a més de fer-les molt volubles, no solen tenir la coherència que se’ls suposa. Més enllà de condemnar-ho, no és gens fàcil comprendre què està passant.