La independència, als llimbs
La fundació aquest cap de setmana del Partit Nacionalista de Catalunya és la gota que fa vessar el vas de l'esmicolament de l'espai sobiranista. I com que segons la seva mateixa líder, Marta Pascal, al partit hi conviuen els que diu que volen la independència i catalanistes que diu que no, en el supòsit que entrin al Parlament, encara hi haurà més dificultats –com passa amb els comuns– per saber quin és el veritable pes de l’independentisme. Fer-lo incomptable és una altra manera de debilitar-lo. Una fragmentació, tanmateix, que encara pot ser més gran segons què facin el PDECat, la Crida i JxCat, i encara alguns altres aspirants a cruspir-se les engrunes d’aquest lamentable desencrostament.
Si deixem ara de banda les dramàtiques condicions imposades per la repressió externa en què es produeix tot aquest trossejament, les causes internes són prou clares. L’esvaïment d’un horitzó proper a l’objectiu final, la independència, ha produït un doble efecte. Uns han optat per xutar la pilota endavant, convertint l’anar tirant en una retòrica d’espera indefinida en l’esperança vana de futurs eixamplaments d’una hipotètica majoria necessària. Altres han triat marejar la pilota, atrapats en la retòrica d’una impotent i agònica confrontació amb l’Estat. En el primer cas, ERC resisteix bé la dilació de l’objectiu final gràcies a un lideratge carismàtic, una estructura de partit portada amb mà de ferro i l’expectativa de, finalment, presidir el govern de la Generalitat. En el segon cas, la impotència en el món de JxCat ha derivat en un conjunt de confrontacions organitzatives i personals amb lideratges intermitents, acompanyats tant de discursos grandiloqüents que apel·len a una dignitat sense eficàcia com de pobres maniobres de mera supervivència.
Crec que a hores d’ara ja podem tenir la certesa que tan estèril és la via del diàleg com la de la confrontació, perquè en ambdós casos els manca allò que és imprescindible per fer-les operatives: la força. Fa anys vaig sostenir que el pitjor que li podria passar a l’independentisme no seria pas perdre en una derrota democràtica, sinó quedar encallat en uns llimbs polítics (el lloc on les ànimes dels justos no batejats resten atrapades per sempre més). És a dir, quedar perdut en un no-lloc que no li permetés ni recular a l’antic autonomisme, com agradaria al PNC, ni fer temps per recuperar l’alè, com vol ERC, ni avançar cap a la ruptura, com vol JxCat. Així ho ha vist Pete Wishart, diputat del Partit Nacional Escocès al Parlament britànic –i músic de folk i rock–, que acaba d’advertir que el nou pla per a la independència del seu partit també podria portar Escòcia a una situació com la de Catalunya. És a dir, quedar atrapats “en una mena de llimbs diabòlics”.
Que l’independentisme no estigués representat per un sol partit, i per tant que mostrés diverses sensibilitats polítiques i ideològiques, sempre m’ha semblat una virtut. Era una via més complicada que l’escocesa o la canadenca, però més consistent. Aquesta diversitat hauria pogut conformar el futur espai polític sobirà amb partits nacionals que anessin des d’un de liberal fins a un d’anticapitalista passant per un de socialdemòcrata i un d’esquerra estatista. Però no ha estat així, i aquí tothom ha renunciat a tenir perfils ideològics clars amb l’argument d’una transversalitat confusionària sotmesa a la jaculatòria de la unitat.
Fa unes setmanes escrivia aquí mateix que fins i tot podria haver estat positiu que l’independentisme tingués més d’una estratègia ("I si fos bo tenir dues estratègies?", ARA, 2/6/2020). Però vist que a mesura que s’acosta la data de les eleccions els moviments són cada vegada més convulsos, he de dir que si dues o tres estratègies no havien de ser cap problema, mitja dotzena de retòriques no ofereixen cap sortida. Ara mateix, mentre a l’espai polític estan a matadegolla tots contra tots, el projecte independentista ha quedat enxubat en una mena de son letàrgic del qual les properes eleccions molt difícilment podran despertar.