Contra humiliació, dignitat i revolta
El trasllat divendres passat dels nostres polítics a les presons espanyoles no complia la normativa europea de transport de bestiar. El reglament 1/2005 del Consell de la UE, de 22 de desembre del 2004, només per posar-ne un exemple, estableix en el seu article 3, apartat g), que “es disposarà un espai i una altura suficients per als animals segons el seva mida i el viatge previst”. Doncs bé: els 1,6 metres d’altura i els 0,9 metres quadrats de les cel·les tancades del furgó –això sí, nou de trinca– haurien quedat fora de la llei si estiguéssim parlant de benestar animal.
Esmento aquest detall perquè, afegit a les condicions que han trobat a les presons d’allà i en contrast amb el compromís públic del Tribunal Suprem de tractar-los amb consideració, fa que l’escarment públic buscat sigui d’una proporció que només queda empetitit per la dignitat del capteniment d’aquests homes i dones, tan severament castigats abans del judici. No humilia qui vol sinó qui pot. I a ulls de qualsevol observador imparcial, són la justícia i la policia espanyola les que han tornat a quedar enfangades en la indigència moral.
Certament, tot això forma part d’una operació d’Estat que se situa molt per damunt dels marges de maniobra del govern de Sánchez, i que dona continuïtat al projecte d’Aznar, ben dibuixat des de finals del segle passat. Es tracta d’una estratègia de liquidació gens subtil de l’Estat de les Autonomies, a qui culpen de l’erosió de l’enyorada Espanya “una, grande y libre”. Un esperit que, com ahir explicava bé l’ARA, s’ha traslladat a l’opinió pública espanyola fins al punt que en moltes comunitats ja són majoria els qui s’apunten a la involució autonòmica. Es pot mirar cap a una altra banda, esclar, però ja és hora de dir les coses pel seu nom: som davant d’una nova envestida de la vella voluntat del nacionalisme espanyol de genocidi político-cultural de la nació catalana. És allò que fa pocs dies el mateix Aznar qualificava de “batalla final” contra el sobiranisme, detallada davant del covard silenci dels empresaris catalans del Puente Aéreo.
La intenció d’aplicar l’article 155 de manera permanent, tancant les institucions de la Generalitat de Catalunya i ara intervenint tres dels més grans èxits de l’autogovern –els mitjans de comunicació públics, l’escola i la policia–, no és una quimera llunyana sinó una amenaça més que probable. I, tanmateix, és alhora l’expressió més clara de l’habitual error de diagnosi del nacionalisme espanyol, la ceguesa del qual el porta a la derrota final. Vull dir que l’embranzida de l’independentisme, tot i que ha anat evolucionant cap a una ànima assertiva, va ser inicialment reactiva, conseqüència de les provocacions espanyolistes. Com he dit tantes vegades, no hi ha “problema catalán”, sinó problema espanyol. És la seva tossuderia a no acceptar una Espanya plural el que ens ha empès a marxar-ne.
El nacionalisme espanyol –vestit amb pell de xai o mostrant les orelles de llop– segueix imaginant Catalunya a la seva imatge i semblança. Per això no entén que les aspiracions nacionals no són conseqüència d’un identitarisme com el seu, ni d’una inexistent propaganda a TV3 com la que practiquen els seus mitjans, ni de l’adoctrinament escolar, ni d’una policia política com la Guàrdia Civil, sinó d’una voluntat de progrés, justícia i llibertats que allà no tenen futur. No entén que mai no podrà aturar una societat civil nacionalment forta –l’associacionisme popular, els cercles culturals i cívics o l’empresariat més actiu i obert–, ni podrà intervenir unes xarxes que ofereixen l’espai de llibertat capaç de sabotejar les pròpies pors institucionalitzades.
No han entès Catalunya, ni la volen ni la poden entendre. Els seus intents d’humiliació, com el del trasllat de divendres passat de ciutadans honorables, els estan enfonsant. I per això aviat Catalunya se’ls n’anirà definitivament de les mans.