I si fos bo tenir dues estratègies?

És manifestament clar que des de l’1-O l’independentisme ha anat dibuixant dues grans estratègies cada vegada més diferenciades. Tant, que han acabat en conflicte obert. Una interpretació merament racional les presentaria com a resultat d’una discrepància ideològica profunda i d’una divergència en el càlcul de l’èxit. Però és un fet que hi ha altres dimensions tant o més determinants –i impossibles d’encarar racionalment–, com que són estratègies dirigides des de l’exili o la presó, que es decideixen dins d’una estructura de partit disciplinada o d’un conglomerat mal articulat o que compten amb bases electorals en competència. I, esclar, també cal considerar els condicionaments externs, i fins i tot l’atzar.

Davant d’aquestes dues estratègies, la pregunta pertinent és quina ens apropa més a la independència i la pot fer possible. D’una banda, hi ha una estratègia maximalista poc donada a tòrcer el braç davant de pactes i acords que l’obliguin a transigir en qüestions que considera innegociables. Amb alguna excepció, cert, segons quin sector acaba prenent la decisió, com en el cas de la Diputació de Barcelona. De l’altra, hi ha una estratègia contemporitzadora que en el camí cap a l’objectiu final –que veu lluny– accepta transigir amb l’adversari per tal d’aconseguir avantatges i així fer créixer el suport social a la independència. Té un punt de gràcia que els primers, generalment identificats amb els que “tenen pressa”, per preservar la coherència es vegin obligats a esperar un incert cop de sort final. En canvi, els segons, els que se suposa que han renunciat a les corredisses, són als qui més urgeix arribar a acords amb el govern espanyol, pactar amb forces no independentistes i convocar i guanyar les eleccions.

Totes dues estratègies tenen fortaleses i riscos. Els maximalistes poden semblar més de fiar –se suposa que no traeixen (tant) els principis–, però alhora poden veure’s com a menys eficaços en la gestió del curt i mitjà termini. Els contemporitzadors poden semblar més realistes, més “polítics” –quanta “basquitis” que està generant a Catalunya el PNB entre els que sempre l’havien criticat!–, però això els acosta a situacions com les dels comuns-Podem, que per ser al govern d’Espanya estan perdent un llençol a cada bugada.

Malgrat les moltes crides a la unitat, tan benintencionades com il·luses –i en algun cas tramposes–, a hores d’ara les dues estratègies són irreconciliables. Ho són perquè són irreconciliables els qui les defensen. Però també per la retòrica amb què són defensades i a la pràctica, com s’ha comprovat davant la “confiscació” de competències al govern de la Generalitat per l’estat d’alarma. Si això és així, llavors la pregunta ja no és quina estratègia ens apropa més a la independència, sinó una de prèvia: ¿la divisió d’estratègies fa impossible la independència?

Una manera empírica de respondre a la pregunta és esperar a les properes eleccions i –tot i que serà difícil destriar-ne l’impacte per la gestió del covid-19– analitzar no tan sols els resultats finals, sinó també la fidelitat i el traspàs de vot o l’abstenció dels desmobilitzats. L’altra via de resposta, més voluntarista que predictiva, seria considerar si no podria fins i tot ser bo que convisquessin les dues estratègies confrontades. Fer de la necessitat, virtut. A condició, esclar, que es defensessin sense subterfugis i que es respectessin l’una a l’altra. Una frenaria les febleses de l’altra, i l’altra matisaria els excessos de la primera. O això, o tirar el barret al foc.

Per tal que no se’m digui que sóc equidistant –que és la segona paraula que més avorreixo després de transversal–, no tinc cap inconvenient a dir que soc dels maximalistes. Que entenc que l’autodeterminació és això, auto, i que –per principis i per realisme– no es pacta amb ningú. I que en l’única unitat en què milito és en la de la crítica radical però respectuosa a l’adversari però des del supòsit –il·lús, però necessari– que tothom actua honestament. Encara que sovint costi de creure-ho.