La farsa de l’adoctrinament
Una de les armes de la guerra –incruenta– que l’estat espanyol utilitza en el seu combat contra el sobiranisme català és la de confondre l’adversari capgirant-ne els arguments per emmascarar la seva veritable naturalesa i intencions. Així cal considerar el fet que qualifiquin de “nacionalistes excloents i identitaris” els qui precisament posen en entredit el seu nacionalisme homogeneïtzador i assimilador. O que acusin d’“unilaterals” les pretensions dels qui sempre han rebut un no a les demandes de resoldre el conflicte per vies estrictament democràtiques. O que recorrin a l’argument que no hi ha prou majoria independentista just els qui neguen la possibilitat de recomptar-la en un referèndum. I, encara, que imposin la “neutralitat” de símbols a l’espai institucional que sempre han ocupat les seves banderes.
Un d’aquests combats que darrerament ha revifat és el de la denúncia d’un suposat adoctrinament ideològic. Una vegada més, com més propens és l’organització, el partit o l’individu a voler adoctrinar, més li sembla veure conductes adoctrinadores en els altres. Un exemple clar, ara en el marc de la batalla ideològica de l’extrema dreta a Espanya, és el de l’anomenat PIN parental de Vox, que, diuen, és un instrument per evitar l’adoctrinament en matèria d’“ideologia de gènere”. L’objectiu és impedir que els alumnes assisteixin a les accions educatives en matèria de gènere sense un permís específic dels pares. Ras i curt: volen garantir l’adoctrinament en un únic sentit. Però també ens hem fet tips de sentir dir que els mitjans públics catalans adoctrinen en l’independentisme, tot i ser –segons tots els estudis empírics solvents de què disposem– els mitjans més plurals de l’estat espanyol.
La qüestió de l’adoctrinament és especialment rellevant per diverses raons. Primer, perquè va més enllà del conflicte polític entre l’Estat i Catalunya. Després, perquè és un debat molt viu a la majoria de països democràtics. I, encara, perquè la temptació d’adoctrinament és sempre present en tots els terrenys polítics, de dreta a esquerra, i en totes les grans causes, siguin justes o injustes. I, des del meu punt de vista, ni que la causa sigui justa –justa per a qui la propugna, esclar–, l’adoctrinament mai no hauria de ser la via per defensar-la.
La bona notícia és que l’adoctrinament sol fracassar. En un article de Musa al-Gharbi –Paul Lazarsfeld Fellow en sociologia de la Universitat de Colúmbia– per a l’organització Heterodox Academy titulat "To tease out heterogeneity and combat polarization, make some topics more controversial”, se citen diversos estudis que constaten l’alta resistència, en aquest cas dels estudiants, a ser adoctrinats. Els estudiants valoren més negativament els professors que intenten adoctrinar, i es demostra l’escassíssim impacte que tenen a l’hora de fer canviar les seves afiliacions prèvies. A més, l’heterogeneïtat ideològica dels estudiants sol ser més gran que la del mateix professorat, encara que els alumnes no la manifestin públicament.
Una altra cosa és que, a l’ensenyament, es proporcionin visions incompletes de la realitat social. I, a més d’incompletes, esbiaixades i formulades en termes maniqueus, de blanc o negre, de bo o dolent. Musa al-Gharbi posa l’accent en el món educatiu, però el mateix valdria per al de la informació, la publicitat i fins i tot l’àmbit familiar, segons el científic cognitiu Hugo Mercier del Jean Nicod Institute de París.
La proposta d’Al-Gharbi és tan senzilla com exigent: cal fugir de les formulacions simples i ensenyar a pensar en la complexitat. Una complexitat que hauríem de fer extensiva als grans debats socials del moment, sigui sobre els patrons de gènere, el canvi climàtic o els relatius a la defensa dels drets civils. Qualsevol argument formulat en termes de blanc o negre hauria de provocar desconfiança. Qualsevol forma de censura del pensament hauria de ser condemnada. I tota forma de compromís guanyaria en força si l’acompanyava una bona capacitat autocrítica.